Alejandro Palomas: “el 90% dels abusos es produeixen en el si de la família”

Entrevista a Alejandro Palomas pel seu llibre ‘Esto no se dice’

  Esto no se dice (Destino) és el que ens diu Alejandro Palomas, per a despullar-se de les capes que visten l’escriptor adult fins a arribar al xiquet que un dia va ser i no va poder ser. Al novembre de 2022, Alejandro Palomas va tornar a les llibreries per a explicar-nos allò que ens va revelar al gener d’aqueix mateix any, que havia sigut un xiquet violat. El xiquet adult va donar veu al primer xiquet, per a cedir la paraula a tots aqueixos xiquets i xiquetes, que un dia van ser per a no ser-ho més. Perquè això són aquestes pàgines, que van més enllà del mer testimoniatge, les veus dels quals no van poder dir. A través d’aquest llibre, Palomas ens ensenya a mirar, a preguntar, a escoltar, a dir, per a entendre. Les seues primeres pàgines fan mal, cert, no obstant això, a mesura que el xiquet es va convertint en adult, la tendresa, la complicitat i la felicitat que poden girar al voltant d’una tassa de xocolate dissipen les ombres d’allò que mai hauria d’haver succeït.

La seua obra ha tornat a posar el focus sobre aquest tema, però hauria de parlar-se molt més?

  “Crec que és un tema del qual a penes es parla, però del qual sempre s’hauria de parlar, perquè és una pandèmia realment. Un de cada cinc xiquets és abusat en aquest país, diàriament, amb la qual cosa estem parlant del 20% de la població i crec que sempre es posa el focus en el fet en si, però mai es parla de què passa després, de com es reconeix, com tractar, com parlar amb. La gent no sap què fer, no sap tractar, no sap abordar el tema, no sap acostar-se. I crec que fa falta.”

Sabem, com a societat, tractar la violació?

   “És difícil perquè és una cosa molt silenciada, i és silenciat perquè és una xacra social, on tots estem implicats. És una vergonya per a tots. És molt difícil donar pautes de comportament, perquè el que es vol evitar és que això existisca, i per a evitar que això existisca el que es fa és cobrir-ho. En lloc d’abordar-ho, es cobreix. Partint d’aquesta premissa, per exemple, es culpabilitza fins i tot als pares, perquè com no s’han adonat, però els pares no estan fets per a cobrir una notícia així, no saben i no haurien de saber-ho. Quan els pares estiguen preparats per a això, voldrà dir que hem normalitzat tant aquest horror, que estem tots preparant-nos. Hem d’estar preparats per a viure sense això. Amb la qual cosa tenim que desprogramar-nos i reprogramar-nos com a societat, i això és molt complicat i llarg.”

Per què hui dia encara ens costa tant mirar de front?

  “No volem enfrontar-nos als fets perquè parlem de xiquets. Relacionar infància amb sexualitat és l’horror. Vivim en una societat que beu molt de l’educació judeocristiana, que per definició castiga qualsevol tipus de sexualitat que estiga encarada al plaer, i després la unió d’aqueixa sexualitat amb la infància és una aberració. A partir d’ací, és impossible parlar d’això. I existeix des de sempre. Passa igual amb la violència contra les dones. Ha existit sempre, però abans ningú parlava d’això, amb la qual cosa no existia. Passa el mateix amb la violència i els abusos en la infància han existit sempre, i ara es comença a parlar. Però estem en el principi. A diferència de la violència sobre les dones, per què. Perquè les dones són adultes i tenen una veu i els xiquets no tenen veu. Amb la qual cosa som els adults, els que continuem tenint aquest xiquet dins, els que hem de donar aqueixa veu als xiquets, des de l’adult. I és difícil.”

Què ens impedeix veure i escoltar?

   “El gran motiu pel qual no es fan passos importants és perquè el 90% dels abusos es produeixen en el si de la família. Estem posant en qüestionament la família, i qualsevol toca la família, que és com el gran fonament d’aquesta societat. Qüestionar la família i dir que en una de cada cinc famílies hi ha un abusador de menors és terrible, però és la veritat. I continuarà ocorrent fins que no ens qüestionem què està passant en les famílies. La major part de xiquets i xiquetes són abusats en el si familiar per un home, un pare, un avi, un oncle, un germà. Què passa. Si el teu eres un xiquet abusat fora de l’entorn familiar, tens la família com a refugi, en canvi, si tu eres abusat per algú de l’entorn familiar, allò que hauria de ser el teu refugi no existeix, amb la qual cosa, ni el xiquet, ni el jove, ni l’adolescent, troba un àmbit de confiança. Hi ha molts xiquets i xiquetes abusats que no arriben a adults perquè se suïciden, i molts d’ells són en l’àmbit familiar.”

D’ací, com diu en el seu llibre, el seu privilegi?

“Jo he sigut un privilegiat perquè part del meu entorn ha sigut molt cuidador i molt empàtic, però això no sol ocórrer. Des que vaig fer les meues declaracions, he rebut més de cinc-cents missatges, d’homes i dones que ho van patir en l’adolescència, i es posen en contacte amb mi per què no saben per on es comença. Mai van imaginar que podien parlar, que això estava mal. Encara estem en aqueix procés d’educació en el passat. Arribem molt tard, però es pot fer. La cosa és que hem de ser conscients que quan un xiquet o xiqueta en l’àmbit familiar parla, normalment, l’explica a la persona de confiança dins de la família, que sol ser la mare. Moltes mares decideixen callar pel bé de la unitat familiar, per a no destrossar la família i sacrifiquen a la víctima pel bé de la unitat familiar. Això què vol dir. Que la víctima ha de cohabitar amb qui està abusant d’ella pel bé de la família. Això és una de les eixides. L’altra és que s’expulsa a la víctima de la unitat familiar, perquè no moleste. No sols no se li dona suport, a més se li rebutja.”

A partir d’ací, guanyen protagonisme els silencis?

   “Els silencis són fonamentals. El xiquet el primer que aprén és a callar, perquè sap que està vivint una situació, que, encara que no l’entenga, en la qual ell o ella està immersa i ràpidament entra en el domini de la culpa, perquè creus que el culpable eres tu, perquè tu estàs provocant aquesta situació, perquè t’han triat a tu per alguna cosa. T’han triat perquè eres un xiquet que mereix això, perquè l’adult sap més que tu i si t’ha triat és per alguna cosa. Llavors des del primer moment estàs venut.”

Si derrotàrem aqueixos silencis, el següent pas seria aprendre a gestionar les emocions?

   “Haurien d’ensenyar-nos a reconéixer que som animals emocionals, i que els pilars de la nostra vida dependran de com sapiem conéixer el nostre Pantone emocional, però caldria traslladar-ho també als pares, perquè aqueixa és una altra cosa que passa. Quan uns pares s’assabenten que el seu fill o filla ha sigut abusada, entren en un estat de xoc, i ràpidament apareix la culpa. La mare es culpa perquè no ha vist què això estàs ocorrent, i quina ha fet ella perquè això puga ocórrer. El pare igual. Quan els pares estan separats es culpabilitzen entre ells, amb la qual cosa el xiquet o la xiqueta queden despresos d’això. I els pares no saben actuar, però és que no haurien d’estar preparats, perquè això no hauria d’ocórrer.”

Encara que en el seu cas, la literatura també suc un paper fonamental, què va significar per a vosté apuntar-se a la lectura?

  “És una finestra a l’inesperat. És un refugi. És una salvació. És una finestra a uns mons que ningú et dona en imatges, que tu t’imagines. T’ajuda a ser el teu mateix. És una experiència personalitzada, amb cada lectura d’un llibre hi ha una experiència personalitzada. És la màgia absoluta. És l’origen de l’audiovisual, de tot. És el comptar, és compartir, crear nous mons”.

Finalment, ‘Esto no se dice’ li ha ajudat a ser més lliure?

   “No ho sé encara, he d’esperar. M’ha ajudat a sentir-me més integrat en el grup, més encaixat, perquè ha sigut una obra que no escrit pensant en mi, sinó en totes aquelles persones que no poden fer-ho, que no saben explicar-ho i que creuen que estan soles. Jo durant molt de temps he cregut que estava sol. I que no anava a eixir d’ací, que estava en un circuit tancat i, de sobte, m’he adonat que és possible eixir del circuit. Jo vull que tota aquesta gent, aquests xiquets, adolescents, majors, entenguen, encara que es fins i tot 10%, que no dejuna via de fuita jo soc feliç. M’ha fet més generós, més empàtic.”

Text i fotografia: Arantxa Carceller Genovés

Entrevista feta el 25 de novembre de 2022.