Almudena Grandes: “aquest tipus de novel·les permeten fer homenatges”

   El pròxim 27 de novembre es complirà un any sense l’escriptora Almudena Grandes. Molt s’ha escrit des de llavors, i segurament, molt continuarà escrivint-se. Com ja no hi ha major homenatge que llegir la seua obra, nosaltres anirem rescatant totes les entrevistes que vam poder fer-li. Ens veiem en la llibreria.

                                                                    —————

   En 2010, Almudena Grandes es va embarcar en un dels seus projectes més ambiciosos amb Episodis d’una Guerra Interminable. Inés y la alegría (Tusquets) va obrir les portes a una saga de sis llibres en els quals, Grans aniria rescatant de l’oblit a personatges anònims, oblidats per la història en majúscula, per a retratar els anys de dictadura franquista. Los pacientes del doctor García (Tusquets), el quart lliurament d’aquests Episodis, submergeix al lector en una xarxa d’espionatge i refugiats nazis que van comptar amb el beneplàcit del franquisme per a saltar a l’Argentina de Perón davant les últimes raneres de la resistència republicana.

   Los pacientes del doctor García “és una novel·la sobre la història d’Espanya com les altres, però aquesta vegada la peripècia dels personatges desborda el territori nacional, i fins i tot, com la trama està inspirada per la xarxa Stauffer, ací no es tracta només d’una història de la guerra civil, sinó també en una història de la segona guerra mundial”, explica Almudena Grandes.

    Després de la victòria del bàndol rebel, el doctor Guillermo García Medina roman a Madrid sense poder exercir la medicina i amb una identitat falsa, ara Rafael Cuesta, gràcies a Manuel Arroyo Benítez, un diplomàtic republicà al qual va salvar la vida una nit de 1937. Sense esperar notícies d’ell, Guillermo torna a creuar-se amb el seu amic d’escacs, qui torna a Espanya per a infiltrar-se en una organització clandestina d’evasió de criminals de guerra i pròfugs del Tercer Reich que dirigeix des del carrer Galileu en el barri de Argüelles, Clara Stauffer, alemanya afí al franquisme i nazisme. “Clara ha sigut el motor d’aquesta novel·la. Jo sempre escric a partir d’una imatge, i en aquest cas, la imatge va ser la foto de Clara amb el trofeu que va guanyar en la llacuna de Peñala en 1931. Ella és un regal per a qualsevol novel·lista, perquè és un personatge ple de llums, d’ombres, de contradiccions, i un personatge molt ric”, comenta l’escriptora madrilenya, qui a més ressalta que “Clara vivia al carrer Galileu 14, que és un carrer relativament curt, però que té una sala de concerts, un teatre i un centre cultural; i per on un madrileny, o almenys per a mi que he passat centenars de vegades en la meua vida, em va impressionar molt pensar que en aqueixa direcció, tan prop de la meua casa, havia existit una xarxa d’aquestes característiques.”

   Clara Stauffer treballava per a la Secció Femenina i el Tercer Reich, amb una vida plena de contradiccions, igual que la seua companya de treball ací a Espanya, la germana de José Antonio Primo de Rivera. “Ella i Pilar Primo de Rivera, quan van poder, li van prohibir a totes les dones espanyoles les condicions que a elles els havien convertit en el que eren”, argüeix Almudena Grandes. “Però a part d’aquestes contraccions, Clara treballava per al mal, perquè els criminals nazis són sens dubte una de les encarnacions del mal en la terra, i no obstant això, va treballar per als seus camarades d’una manera, que si haguera ajudat a qualsevol altra mena de gent l’haguera portada a convertir-se en una heroïna, perquè era una dona tremendament abnegada, sacrificada, generosa, es va gastar tots els seus diners a mantindre aquesta xarxa, tènia una relació quasi maternal amb els seus refugiats, que eren assassins, i fins i tot, genocides. Aqueix contrast entre la seua calor i el fred dels seus protegits em va impressionar molt. Jo sempre he pensat que un dolent, per a fer por de veritat, sempre ha de tindre llums, perquè un dolent completament dolent no ens espanta, és una caricatura. Els éssers humans tenim llums i ombres, de la mateixa manera que jo només puc admirar als herois que tenen por i que dubten. Per això, els meus herois dubten, tenen pors i s’equivoquen. Crec que els dolents, veritablement dolents són els que són capaços de voler als altres, de tindre febleses, i Clara aqueixes febleses les portava posades, per això és un regal per a qualsevol escriptor.”

   No obstant això, i encara que Clara Stauffer és l’origen, en Los pacientes del doctor García destaquen la vida de tres homes, d’una banda, Guillermo i Manolo, els qui defensen els ideals de la República, i per un altre, Adrián, un boxador vingut llevat que s’enrola en l’exèrcit franquista. “Guillermo i Manolo que són els herois de la novel·la, són herois bastant poc convencionals, bastant accidentals, sobretot Guillermo. Perquè jo el que em plantege, que això li ho dec a Galdós, és contar la història des de baix, des de la vida corrent de la gent. Ells s’impliquen per la mena d’impulsos pels quals ens movem la gent corrent. Aqueix és el motor dels meus personatges, que no aspiren a res, perquè no guanyaran res, ja que darrere d’ells no hi ha res, ningú els ficarà diners en un compte a Suïssa ni res. Són gent corrent i aqueixa situació en la qual estan provoca situacions estranyes”, diu Grandes. “Adrián és un exemple d’una especialitat del segle XX ,de com els règims totalitaris van ser capaços de convertir a pobra gent en monstres. Jo estic convençuda que moltes de les massacres del segle XX i moltes de les catàstrofes del segle XX i qualsevol altre segle estan sostingudes per personatges com Adrián, és el que Hannah Arendt va dir la banalitat del mal”.  Així mateix, tampoc faltaran personatges de les seues novel·les anteriors com Pepe el Portugués, protagonista de El lector de Julio Verne, a Manolita, la protagonista de Las tres bodas de Manolita, qui espera al seu nuvi en Cuelgamuros, o Inés, la cuinera de Bosost, i el seu marit Galà, protagonistes de Inés y la alegría.  

   Almudena Grandes, d’una forma excel·lent, torna a enllaçar la realitat i la ficció, a través de diferents escenaris, els boscos d’Estònia, Espanya, l’Argentina, entre altres, i un collage de personatges, ficticis i reals com Pilar Primo de Rivera, Juan Negrín, Pablo Azcárate, Llarg Cavaller, etcètera, que contribueixen a rescatar fragments oblidats de la nostra història contemporània. “En aquesta novel·la no sols hi ha una història desconeguda, hi ha moltes històries desconegudes. La principal és la trama Stauffer, però el fet que Espanya fora una víctima de la guerra freda, que és una mica la conclusió de la novel·la, em semblava que era massa desconegut”, manifesta Grandes. “Aquest tipus de novel·les permeten fer homenatges, i en aquesta novel·la hi ha dues homenatges, un a Betune -pioner en el sistema modern de donació de sang-, i un altre, als meus xiquets del 46 de la FUE que es van jugar la vida perquè ningú ho sàpia mai de la vida. Són històries molt desconegudes que en qualsevol altre país serien conegudes i es llegirien en els instituts, però en aquest país, passa el que passa”.

  En clau de thriller, novel·la política i d’espies, sense perdre la brúixola de la seua nissaga galdosiana, Los pacientes del doctor García  s’emmarca en “una novel·la molt masculina, forçosament, perquè quan tu escrius ficció basada en fets reals cal arribar a un compromís molt delicat entre la llibertat del creador i la lleialtat cap a la veritat històrica”, argüeix Grandes, en parlar de com es van entrellaçant la vida dels personatges de ficció amb els històrics i els esdeveniments que sí que van ocórrer en aqueixa Espanya tan plena d’ombres. Grandes perfila escenaris, personatges, i sobretot, relacions humanes, on conflueixen l’amistat, l’amor, l’odi, el desassossec. Tots aqueixos clarobscurs que formen part de la nostra idiosincràsia que permeten a l’autora que Guillermo García sope en un restaurant de Madrid amb Otto Skorzeny, oficial de les SS, que li fa ric sense ell voler-ho, mentre conversen de temes banals i tan comuns com la família o el treball. “A mi aquest tipus ambigüitats morals m’agraden molt, perquè els éssers humans som capaços del millor i del pitjor, segons les circumstàncies”, puntualitza Grandes.

  Los pacientes del Doctor García  és una novel·la brillant que posa el focus de nou en els oblidats, en aquells que per convicció van defensar els seus ideals sense esperar res a canvi, encara que tant donaren.

————————- 

Almudena Grandes (1960-2021), llicenciada en Geografia i Història, es va llançar al món de la literatura en 1989 amb Les edats de Lulú, XI Premi El Somriure Vertical. Des d’entones la seua carrera ha sigut imparable. Les seues novel·les Et diré Divendres, Malena és un nom de tango, Atles de geografia humana, Els aires difícils, Castells de cartó, El cor gelat i Els besos en el pa, juntament amb els volums de contes Models de dona i Estacions de pas, l’han convertida en un dels noms més consolidats i de major projecció internacional de la literatura espanyola contemporània. Diverses de les seues obres han sigut portades al cinema i al teatre, i han merescut, entre altres, el Premi de la Fundació Lara, el Premi dels Llibreters de Madrid i el dels de Sevilla, el Rapallo Carige i el Prix Méditerranée. Amb Inés i l’alegria (Premi de la Crítica de Madrid, Premi Iberoamericà de Novel·la Elena Poniatowska i Premi Sor Juana Inés de la Creu) va inaugurar la serie Episodis d’una Guerra Interminable, a la qual pertanyen El lector de Jules Verne, Les tres noces de Manolita, Els pacients del doctor García i La mare de Frankenstein.

Entrevista feta per Arantxa Carceller Genovés a Almudena Grandes per Los pacientes del Doctor García el 14 de març de 2018.

Altres articles relacionats:

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Feu un comentari