Almudena Grandes fa un parèntesi en els seus Episodios de una Guerra Interminable per a retratar el nostre present més immediat amb Los besos en el pan. A través d’aquestes pàgines Grans presenta una novel·la coral, “un mosaic d’històries de molts personatges”, amb notícies del nostre dia a dia, durant un any, per a retratar la vida de tres generacions, de “una realitat que encara no ha cristal·litzat”.
Almudena Grandes es planteja tot un repte amb aquesta novel·la, en saltar del passat, els anys de postguerra i franquisme, al present més recent. “Des del principi vaig pensar que perquè aquesta novel·la tinguera aqueix aire com de novel·la col·lectiva, i de novel·la instantània, que compta la realitat, el millor seria anar-me al to, al principi de la novel·la, de les veus en off de les pel·lícules del neorealisme italià i de les pel·lícules de Berlanga d’ací dels anys 50’. El principi de la novel·la és una mica com el principi d’aqueixes pel·lícules, veurem un barri de Madrid, abans de desenvolupar la història”, explica Almudena Grandes. “Aquest llibre l’he escrit sense distància sobre la realitat, ha sigut com pujar-me a un trapezi sense xarxa. He renunciat als avantatges del passat, perquè quan jo escric del passat porte una motxilla darrere que és la veritat històrica, que en aquest país mai és una, però és la meua veritat històrica, que està documentada, secundada, en el treball dels historiadors i els fets consumats, i això a mi em dona suport en el sòl i m’ancora a la realitat. Ací en canvi bo perquè he fet un llibre quasi impressionista, fet de moltes impressions, de la realitat més pròxima. Escriure en present és molt diferent a escriure en passat. Jo quan escric en passat és com ballar valsos en salons immensos. El present indicatiu és un temps verbal molt potent però molt limitat. Llavors, ací jo sentia que més que ballar valsos jo boxejava amb el lector. I és una altra manera d’escriure. I he aprés molt de sobre els temps verbals escrivint aquest llibre, i a escriure sense xarxa”.
Los besos en el pan transmet la història d’un barri qualsevol, en aquest cas Madrid, que lluita per sobreviure malgrat l’huracà de la crisi econòmica, de la qual som testimonis directes. “La idea de la novel·la és contar la vida d’un barri d’una ciutat, que pot ser Madrid o que pot ser qualsevol altra, i fins i tot, d’altres països d’Europa durant un any. Aqueixa és la meua intenció. La novel·la té un final i un principi arbitrari. Aquesta construït com un mosaic de molts personatges, en un barri, a més, que es caracteritza per ser molt heterogeni socialment. Hi ha gent millor situada econòmicament, i gent més pobra. A mi això m’interessa perquè crec que una de les característiques d’aquesta crisi -a diferència d’altres crisis clàssiques del capitalisme que massacraven als més desfavorits, però deixant una mica sana a la burgesia- ha sigut l’empobriment de la societat en general, excepte un 3 o 4% de gent que són els que tenen tant diners com tots els altres junts. Ara, les classes socials que estaven una mica fora de perill també han sigut víctimes. Aquesta crisi ha provocat tragèdies. No obstant això, el punt de vista que m’interessa sempre és el dels supervivents, el dels resistents. Aquesta és una novel·la de víctimes resistents, de gent que busca de moltes maneres la manera de continuar sent ells mateixos i continuar vivint la seua vida enmig d’aquesta catàstrofe”, explica l’escriptora madrilenya.
Grandes presenta la quotidianitat d’un barri, de les seues gents, amb predomini de les figures femenines i, especialment, la dels més majors, que juguen en aquestes històries un paper fonamental. “Els avis són molt importants, a mi m’agradaria que aquest llibre per això té el títol que té, a part de ser la crònica de la vida quotidiana en la crisi, fora una reivindicació de la cultura de la pobresa, que s’ha perdut en aquest país. Des que va començar la crisi pensava que si portara als meus avis a la meua casa i els diguera que miraren aquesta crisi, tan horrible, s’anaven a partir de riure, perquè per a ells això no seria una crisi, seria un accident. Crec que els meus avis tenien una riquesa, una fortalesa, que nosaltres hem perdut. Quan jo era xicoteta tinc la imatge de les xiques del servei a Madrid que sempre anaven corrent, mai caminaven pel carrer perquè no tenien abric. Llavors feia molt de fred, i elles eixien amb una jaqueta de punt i corrien. Jo vaig rescatar imatges d’aqueixes, i em vaig adonar que eren imatges que ara em podien resultar estranyes, però no eren tristes. Perquè jo crec que els espanyols sempre hem sigut pobres, fins fa vint o vint-i-cinc anys. I en aquest país hem sabut ser pobres sempre, i en aquest país quan el rei d’Espanya era el més ric de l’univers, els espanyols eren pobres perquè els diners d’Amèrica anava a Alemanya per a pagar les guerres de l’Emperador. Però precisament per això, els pares llegaven als seus fills la pobresa i també una manera de viure-la amb dignitat. Quan jo era xiqueta la pobresa a Espanya no era humiliant, la pobresa no era vergonyosa i sobretot no era culpable. Ningú s’avergonyida ni se sentia culpable per ser pobre. La pobresa formava part de la vida quotidiana, i viure era lluitar intrèpidament perquè els teus fills visqueren millor que tu, però en aqueixa lluita cabia l’alegria, la il·lusió, l’esperança, i jo crec que aqueixa cultura que hem perdut, ara ens vindria molt bé per a afrontar el que ens ha passat. Als espanyols fa vint-i-cinc anys ens van contar que érem rics, que sempre anàvem a ser rics i ens ho vam creure, vam perdre les referències amb la nostra pròpia tradició. Aquest país fa vint-i-cinc anys es va convertir en un país molt desagradable, de gent molt carrinclona i, la felicitat es va equiparar al consum, i a l’única cosa que aspirava la gent no era ja que els seus fills visqueren millor que ells o no, sinó a canviar de model d’Audi al mateix temps que el seu veí. I en aqueix lapse de temps hem perdut la cultura dels nostres avis. A mi m’agradaria que aquest llibre a part de ser una crònica de la crisi fora una reivindicació d’aqueixa cultura, per això, es diu Los besos en el pan. Perquè una de les mostres d’això, va ser aqueix costum que jo no vaig ser capaç de transmetre-li als meus fills, però que a mi em van ensenyar, la de besar el pa. I quan a mi em van ensenyar que calia besar el pa, en principi, jo pensava que era una extravagància. Molts anys després, vaig entendre que era el reflex de la fam que havien passat. A més, el pa té aqueixa força, perquè el pa és la metàfora de l’aliment, el pa és la metàfora de la supervivència. Llavors besar el pa era com una mostra de respecte per la vida. I jo crec que això és el que hem perdut, per això, en aquest llibre hi ha tants avis. Molts protagonistes dels episodis apareixen ací o, els avis d’aquest llibre són contemporanis dels joves dels episodis. Els avis d’aquest llibre tenen una doble funció, d’una banda, econòmica, aqueixos avis que mantenen a les famílies, però ací els avis tenen més poder, són més importants com a transmissors d’aqueixa cultura. Hi ha avis ací que la seua funció és armar moralment als seus nets, i explicar-los com és el món. Per això són tan importants”, argüeix Grandes.
Los besos en el pan és una gran novel·la testimonial, amb molta crítica social, dels amargs temps que corren, on no falta ni un dels problemes socials que conviuen en la societat des que tot aquest tsunami esclatara en el 2007. Gràcies al seu treball com a columnista, Almudena Grandes revelarà què ocorre més enllà del llindar de cada llar: com transcorre la vida d’una família que torna de vacances decidida al fet que la seua rutina no canvie; qui sanglota després d’un barandat; per què el Nadal arriba a l’estiu o qui torna al camp per a viure de les terres que van alimentar als seus avantpassats. Al mateix temps, Almudena Grandes presentarà altres tantes històries, més crues, bastant representatives d’aquesta crisi que ens ha tocat viure: la fam infantil a les aules de la mestra Sofía Salgado; el desmantellament del centre de salut on treballa Diana; el silenci, que els converteix a tots en còmplices, de l’assassinat d’aqueixa veïna tan discreta, que mai va dir res, encara que tots escoltaren els colps i insults; la lluita de Marita contra les estafes bancàries ja siga per hipoteques o preferents; l’esclat de la bambolla immobiliària de la qual seran víctimes Sebastián o el jove Toni; la història d’Amalia i les xineses explotades per les màfies; o la temptació gihadista d’Ahmed motivada per la misèria i la desesperació que sume a la seua família, entre moltes altres històries en les quals l’escriptora madrilenya cerca sobretot “que els lectors es reconeguen”.
El lector experimentarà a través d’aquesta antiga tradició, la de besar el pa, les emocions, tristes i alegres, que els personatges senten a cada moment, com defineix la mateixa Grandes, perquè aquest llibre “no és optimista, però si és un llibre esperançat perquè ací com en els Episodis els personatges són resistents, resisteixen en una postguerra diferent. Ací no es tracta de lluitar contra una dictadura, sinó de conservar la pròpia vida, la resistència d’ells consisteix a dir jo em continuaré cridant com em dic, mantenint les meues rutines, jo crec que això és el fonamental, mantindre la calma i sobretot mantindre el teu estil de vida. Jo abans tenia més però ara tinc menys però no deixaré d’eixir a prendre canyes, la qual cosa no pots fer és donar-los el gust de quedar-te a casa plorant. Aqueixos són els personatges que a mi no m’interessen, a mi els que m’interessen són els que s’alcen. En aquest sentit és una novel·la esperançada, té les seues tragèdies, està situació ha creat tragèdies, jo no volia que la novel·la fora un catàleg exhaustiu de tragèdies de la crisi, jo el que volia era contar la vida, i en una crisi passen moltes més coses. En un any de crisi la gent s’enamora, es desenamora, aprova, suspén, es va de vacances, i jo he intentat explicar això, i al final la família central de la meua novel·la aconsegueix tirar avant una mica a empentes i rodolons. En aqueix sentit, jo crec que la novel·la és esperançadora”.
Entrevista feta per Arantxa Carceller Genovés al desembre de 2015. Altres articles relacionats:
