Almudena Grandes torna a mostrar-nos la cara menys coneguda de la nostra història contemporània. Las tres bodas de Manolita (Editorial Tusquets), el tercer lliurament – de sis capítols- dels Episodis d’una guerra Interminable, submergeix al lector a la Madrid dels anys quaranta, on la fam, la supervivència, l’estraperlo, les xivatades, la mort, les cues a les portes de les presons i les tàpies dels cementeris eren l’amarg pa de cada dia.
El corazón helado va ser el pròleg, l’avantsala, d’aquesta saga de sis llibres que van tindre el seu origen en un procés de documentació, que permet entendre i conéixer molts dels episodis més ocults, i com la mateixa Almudena ens comentava més “miserables” de la nostra “història”. De fet, “totes aquestes històries em van anar trobant a mi, quan pensava a escriure El corazón helado. Pensava, com tots els espanyols, que sabia bastant de la història contemporània del meu país, i vaig llegir un parell de llibres per a refrescar-me les idees, per a descobrir que no sabia res. Així em vaig enganxar, cada llibre que anava llegint m’obligava a llegir quatre més, i així durant un temps molt llarg estava vivint en una altra època. Durant aqueix procés jo no buscava documentar el llibre que estava escrivint; buscava comprendre el que havia passat. Em vaig anar trobant amb un munt d’històries de la postguerra que em semblaven meravelloses i tenien una novel·la darrere. Però jo estava escrivint El corazón helado, un exili. Quan vaig acabar d’escriure El corazón helado no sabia que escriure i, em vaig recordar d’aqueixes històries, que havia ampliat per pur interés, de les quals em van eixir 6 llibres, que em permetien anar de 1939 a 1964 per a cobrir 25 anys de la postguerra”.
“La mare superiora ho repetia cada dues per tres, cal arrancar les branques abans que arriben a troncs” (p. 316)
Las tres bodas de Manolita es desenvolupa en una Madrid de la postguerra, que no guerra civil, per a revelar al lector una d’aqueixes “històries que encara no han sigut comptades”, com reivindica l’autora. “L’experiència d’aquests llibres m’ha portat a la convicció que a Espanya fins que ningú ensenya els pits, tot és guerra civil; perquè dona exactament igual que presentes una novel·la que tinga un subtítol on pose 1940 a 1950, la gent continua dient guerra civil. Fins que comença el destape sembla que tot pertany a la guerra civil. I, quines històries hi ha per contar? Moltes, el més curiós és que els espanyols vivim damunt d’una mina d’or, els espanyols trepitgem un filó increïble d’històries per contar, de personatges al·lucinants, d’herois, de vilans, de suspens, d’aventures, de misteris que mai es resoldran. Això és un tresor que per a un narrador és molt irresistible. El sentit que té aquesta seriosa és el contar aqueix filó d’històries que mai han sigut contades, la gent no sap quines coses passaven ací. Quan vaig conéixer a Isabel Perales, que apareix en la novel·la amb el seu propi nom, em deia sempre: jo vull que la gent s’assabente d’això, la gent no sap res. És molt curiós com en un país com Espanya que té una història contemporània absolutament complicada, hi haja tanta gent que considere que ho sap tot. Per a molta gent ha de ser molt dur assumir fins a quin punt ha sigut així de miserable aquest país, però, és que aquest país ha sigut així de miserable. I cal explicar-ho. Jo sempre dic que en altres països han sigut capaços d’ocultar conills, ací mamuts. A Espanya es pot ocultar tot, som especialistes”.
No obstant això, gràcies a Manolita, la Senyoreta Amb mi no Compteu, el lector descobreix davant si episodis d’una història vetlada, quasi oblidada, que destapa una xarxa de resistències de “personatges xicotets” que lluiten per sobreviure en una Madrid estomacada per als vençuts. Amb la finalitat de la guerra civil, Manolita es convertirà en l’eix central de la seua família, els seus pares presos, el seu germà amagat i, ella a càrrec de les seues dues germanes xicotetes que deixarà en una casa d’acolliment regentat per unes monges a Bilbao. En aquest context de fam i decisions difícils, Manolita comença a visitar la presó de *Porlier per a donar ànims als quals allí estan presos per defensar els ideals de la República. Allí serà on conega a Silverio, el Manetes, el qual tractarà d’ajudar-la a arreglar unes multicopistes que ha comprat la resistència per a imprimir uns pamflets.
Manolita, la Senyoreta Amb mi no Compteu, és una molt de corrent que com La Palmera, Eladia, i altres personatges, resisteix en un país que es divideix entre vençuts i vencedors. La Senyoreta Amb mi no Compteu, com la mateixa Almudena Grandes explica, anirà madurant i forjant la seua pròpia idiosincràsia en uns anys d’especial cruesa i terror del franquisme. “La transformació de Manolita comença en la cua de presó, però jo crec que ella es va fent al mateix temps que es fa aqueix procés. Ella arriba a la cua de la presó i s’adona que hi ha dos tipus de dones: les que estan de dol permanent i com molt tristos i, les que es contaran acudits, intercanviar receptes, remeis per a curar als xiquets. Diguem que es fan amigues i, això que a ella en principi li sembla una frivolitat, de seguida descobreix que és una cosa molt més greu que és l’afirmació de la vida contra la mort, que les dones sàvies de veritat no són les vídues tràgiques sinó les que són capaces de divertir-se fins i tot en aqueixa situació. Perquè això sí que és a dir amb mi no compteu, és a dir, amb mi no podeu. Manolita s’integra en aqueixa comunitat, però, també contribueix en ella a formar aqueixa comunitat. Immediatament després de la guerra és necessari trobar una manera de viure, de trobar una manera de seguir avant on refugiar-se, i per a les dones de la cua és aqueixa comunitat, on ella sent que totes són una dona”.
Però per a sorpresa de la mateixa escriptora, mai es va imaginar que després de publicar Las tres bodas de Manolita, podríem fer un parangó entre la Manolita de la postguerra i una hipotètica Manolita en el nostre context actual. “Quan em plantege la sèrie, que va ser en el 2008, jo ja sabia a grans trets quin anava a ser l’experiència de Manolita, sabia que el final de la guerra anava a portar un empobriment radical a la seua vida, que l’anaven a tirar de la seua casa, ho anava a passar malament, l’últim que jo em podia imaginar és que quan la novel·la apareguera a Espanya, lamentablement, es poguera fer comparacions entre aquella època i aquesta. En el sentit que aquesta novel·la és una història solcada de cap a cap per la corrupció, i que conta la història de l’empobriment radical de molta gent. Però, torne a dir que aquella societat era molt diferent d’aquesta. En aquesta novel·la hi ha un element clau que és la solidaritat, que té un sentit diferent a l’actual. Las tres bodas de Manolita és una novel·la de la presó, on l’escenari principal és la cua de la presó les dones que portaran paquets aqueixes dones que tixen una xarxa de solidaritat que empara a tots i en la qual Manolita es va fent més fort, va creixent la seua estima per si mateixa però en aquella època això no era gratuït i inspirat per uns sentiments sinó que hi havia un horitzó, un ideal pel qual valia la pena resistir perquè hi havia un objectiu: intentar enderrocar a la dictadura i intentar que els aliats acabaren amb el franquisme. Jo crec que ara hi ha una situació molt dura però les experiències són molt més limitades perquè no estan integrades en un esforç comú que porta a un ideal determinat, fins i tot horitzó determinat. Ara hi ha molta gent que fa el que pot pels seus semblants però són experiències molt més individuals no hi ha aqueixa espècie de teixit social que va poder haver-hi en aquella època”.
No obstant això, i com argüeix la mateixa Almudena, lluny de qualsevol símil amb la situació actual, Las tres bodas de Manolita introdueix al lector en un escenari gris en el qual la fam i la injustícia s’encebaven especialment amb el bàndol dels vençuts, per a descobrir aspectes de la vida social dels primers anys de la dictadura. Almudena Grandes revela així els secrets i la situació d’esclavitud dels internats per a xiquetes de preses governats per monges; la vida en Cuelgamuros durant la construcció de la Vall dels Caiguts o, la vida íntima dels presos de les presons i la seua relació amb les dones que els visitaven. Heus ací, on podem apreciar el seu precís, i excel·lent, treball documental per a narrar la quotidianitat d’una Madrid de postguerra.
D’altra banda, en Les tres noces de Manolita el lector apreciarà un homenatge al seu admirat Galdós, qui ja li va ensenyar “que vivia en un país molt rar”. Per a Grandes és per tant, “un homenatge, és més que això, els Episodis nacionals han sigut el meu model. Aquesta sèrie pretén adoptar i adaptar el model dels episodis de Galdós. Ell ho va inventar tot; del que es tracta és de prendre un esdeveniment històric real i usar-lo com a marc per a ficar dins una història de ficció, de tal forma que els personatges de la història amb majúscules interactuen dins de la novel·la amb els personatges de ficció. És un homenatge, i fins i tot, una manera d’assentar-me en aqueixa tradició que per a mi és absolutament immillorable. Això d’interminables és perquè aquesta sèrie pretén recórrer 30 anys de la dictadura franquista des del punt de vista dels quals van dir que no, dels que no es van rendir, i des dels quals es van posicionar en contra de la dictadura, sentint que la guerra no acabaria fins que la democràcia arribara a Espanya. Tot són històries de resistències, a vegades armada, altres vegades política, de tota mena. Totes la novel·les tenen un epilogue que situen als personatges en la transició espanyola. Jo crec que és evident que ací la seua guerra ha acabat. Per això a vegades hi ha tanta amargor perquè és una guerra que ha acabat, però, que tampoc l’han guanyada”. A més de la influència de Galdós, i algunes picades d’ullet a altres escriptors com Gabriel García Márquez, entre altres, en Las tres bodas de Manolita, i igual que ocorreguera en El lector de Jules Verne, hi ha algun cameo a alguns dels personatges de les anteriors novel·les: Inés i la seua taverna (p. 477) o l’aparició de Nino o el Portugués de la seua anterior obra El lector de juliol Verne (p. 597). Encara que, “les novel·les no s’assemblen entre si”, és a dir, no guarden una relació directa entre elles, sí que mantenen cadascuna d’elles “la tensió” necessària per a captivar al lector des de la primera fins a l’última pàgina.
Entrevista feta per Arantxa Carceller Genovés el 2 d’abril de 2014.
Altres articles relacionats:
