Anatomía sensible d’ Andrés Neuman

Rescatem aquesta entrevista a Andrés Neuman per la seua Anatomia sensible perquè hi ha llibres que ens ensenyen a mirar, sobretot, en aquests temps tan frenètics.

   A través de la poesia i l’assaig, Andrés Neuman (Buenos Aires, 1977) celebra un carnestoltes dels cossos, en el qual, la fi és elogiar, redescobrir, la bellesa de cadascun de nosaltres a través d’Anatomia sensible (Pàgines d’Espuma, 2019). La brillantor de Neuman reivindica “més lectures poètiques de les imatges que ens envolten, perquè no ens apunyalen per l’esquena. La cultura literària ens permet llegir també les imatges, igual que la cultura audiovisual permet gaudir més de la literatura. La cultura és la capacitat de llegir entrelínies la guerra d’imatges en la qual estem immersos.” Anatomia sensible és un llibre meravellós, brillant, que ens convida -mitjançant 30 peces d’os i pell- a mirar sense filtres els cossos que ens envolten i l’anatomia pròpia.

Vivim sota la tirania de la imatge?

   “Sí, a més a més, no sols vivim en temps de la tirania de la imatge, sinó que la idea de la imatge és immensament reductora i empobridora, tant en termes de benestar com d’estètica, fins et diria de goig. Hi ha molt poc espai per al goig en aquestes imatges totalment posades, forçades, en les quals sembla que els defectes i les imperfeccions anaren una cosa de la qual avergonyir-se, en lloc de part de la nostra naturalesa i també et diria que fins del nostre sentit de l’humor i en la nostra capacitat de plaer. No solament que la imatge tinga una importància desproporcionada, sinó que dins d’aqueixa imatge no som capaces de retratar-nos i celebrar aqueixes imperfeccions. Per això, d’alguna manera el llibre tracta de poetitzar tot això que segons el cànon de bellesa vindria a ser imperfecte.”

Anatomia sensible ens permet redescobrir aqueixes parts del cos, que llarg temps, han tingut sempre pitjor consideració?

   “Així és, el llibre fa dues coses. D’una banda, rellig de manera com a entremaliada i a contra pèl els pocs llocs del cos en els quals sempre tendim a fixar-nos i que concentren un munt de expectatives de dolents entesos i de tiranies, com deies tu, pit, natja, genitals, etcètera. I d’altra banda, efectivament tracta de contradir els llocs comuns i els tòpics, i habilita un espai de celebració i poetització de llocs que mai han figurat en els repertoris poètics o plàstics a l’hora de representar el cos, com el taló, el genoll, la mandíbula, el nas, el colze, etcètera. Hi ha un elogi a la desproporció i l’asimetria com a manera d’ampliar la nostra idea de la bellesa, aqueixa és la idea del llibre.”

Hauríem d’analitzar el concepte de bellesa actual?

   “Hi ha una pluralitat de belleses. A més el que anomenem cossos diferents, això és una paradoxa que a mi m’ompli de sorpresa, de perplexitat, en realitat són els cossos de la immensa majoria de les persones. Els cossos diferents, els cossos rars, són els de la publicitat. Els nostres cossos no són rars, són normals. És a dir, són el 99% dels cossos que van pel món caminant. En realitat, ni tan sols fer una defensa dels cossos diferents, sinó dels cossos majoritaris que habitualment no es veuen representats i visibilitzats en els discursos públics o artístics. No hi ha moltes escenes eròtiques amb persones amb estries o amb més quilos de la norma o cossos d’una certa edat. A més, si parlem de qual seriosa la norma de bellesa per al cànon aqueixa norma ha anat canviant, perquè no són el mateix els cossos d’El Greco que els cossos grassons de Rubens. No són el mateix, els cossos asèptics, depilats i prims dels models contemporanis que els cossos amb corbes o els senyors amb bell del cinema clàssic que eren galans i eren dives. És a dir, si repassem la història del cànon al llarg del temps ens adonem que immensament limitat i arbitrari és el cànon de bellesa actual, perquè aqueix cànon ha anat canviant al llarg del temps i ja per descomptat ni parlar que en totes les èpoques han conviscut tota classe de cossos. El que hi ha d’ alguna manera és una celebració de l’única cosa que té cada cos en el llibre.”

A través d’Anatomia sensible, es convida al lector a redescobrir el seu cos?

   “Així és. Curiosament el nostre cos és una espècie de text misteriós que mai acabem d’aprendre a llegir o a traduir. Curiosament, les úniques criatures que tenen una relació de veritat, sense prejudicis, precultural amb els seus cossos són els bebés, que de fet no semblen distingir on acaba el seu cos i comença el de la seua mare. Però quan comencen a ser educats i maleducats, totes les persones, tots nosaltres, comencem a rebre unes certes idees sobre el pudor, unes certes idees del que es pot ensenyar o no, unes certes idees del que és un cos que crida l’atenció o un cos que ha de ser censurat o humiliat. Això succeeix també, per descomptat, a l’escola. A l’escola, de manera gens innocent, ens ensenyen la retòrica literària, la qual cosa és un símil i una metàfora, posant uns exemples atroços de cossos normatius: dents com a perles, cabells com l’or, pell nivea, pell com la seda. Mai ens posen símils que representen cossos imperfectes. Llavors, ja des de xicotets se’ns educa, per desgràcia, per a posar el llenguatge al servei de la reproducció dels cossos normatius i alienants. Quan arribem a l’adultesa, ja tenim molts prejudicis i idees preconcebudes sobre el que és un cos bell. Estic segur que si existira un espai artístic i poètic per a celebrar les cicatrius, les estries, els “michelines”, etcètera, no hi hauria tant població adolescent patint terribles trastorns alimentosos i enormes complexos respecte al seu cos.

   Després, si sobrevivim a aqueixa etapa, els problemes no s’acaben, perquè moltes persones, i especialment dones, per desgràcia, li les sent dir que a partir d’una certa edat et tornes invisible. Aqueixa invisibilització ha de veure amb la incapacitat de celebrar la bellesa dels cossos, que no són extremadament joves. Però això no és un fenomen natural, això és un fenonem cultural. En cap lloc està escrit, objectivament, que un cos jove és millor o està més capacitat per al gaudi. De fet, pot ser a l’inrevés, no? El que defensa el llibre és que cada vegada que s’esborra una arruga o es dissimula una estria o es lleva una marca, la qual cosa s’està fent és arrabassar-li a aqueix cos la seua història. La pell és un text i cadascuna d’aqueixes marques conté la memòria narrativa d’aqueix cos. Al cap i a la fi,, la memòria històrica comença pel cos i aqueixos esborrats, em semblen, a la seua manera un problema polític, perquè afecta els cossos que van per la ciutat. A la política de la polis, i això també és política, esborrar les petjades que el temps deixa en el cos és una manera de perdre la nostra memòria corporal. El llibre és una espècie de carnestoltes gojós de cossos que es reuneixen part per part, porus per porus, per a treballar en l’alliberament recíproc. Si ens limitem a denunciar la tiranía de la imatge sense crear un espai alternatiu mai podrem eixir d’ací. Ha d’haver-hi una llar estètica per a altres cossos.”

Llavors, deuríem a aprendre a desaprendre?

   “Però moltes vegades s’escriu contra les tradicions. Ara mateix, vivim un auge del feminisme i és l’ única revolució pendent. És una oportunitat molt gran de creativitat, perquè és un territori no transitat. I aquest altre, el de la producció i viralització de belleses alternatives, i molt més pròxima a la realitat dels nostres cossos, em sembla un camp molt fèrtil, perquè rares vegades l’art ha treballat això.”

Finalment, les les xarxes socials ens han esclavitzat?

   “Sens dubte. No hi ha alienació possible, dominació possible, sense autoalienació. Si tots estiguérem gaudint dels nostres cossos tal com anaren, seriosa impossible que existira aqueix mercat de consum cosmètic. Existeix perquè contribuïm amb ell. Estèticament parlant som nosaltres mateix els qui anem esborrant qualsevol traç d’imperfecció de la mala posa d’un perfil menys afavoridor en aqueix sentit, sense voler treballem per a l’enemic i em sembla que les xarxes socials, que no són ni bones ni dolentes, en la majoria dels casos el curiós són espais permanents de exhibició en realitat són sobretot són espais d’ocultació, perquè és molt mes el que s’oculta que el que es mostra. Ni tan sols és que vam mostrar els nostres cossos, més aviat el que fem és esborrar tant com siga necessari perquè se semblen a com creiem que han de lluir. Hi ha en aqueix sentit una relació molt complexa. Perquè ni tan sols és una espai de exhibicionisme. Si de veritat ho fora apareixeríem amb totes nostres miseries i imperfeccions. Més que mostrar-nos, posem, i jo personalnament estic molt saturat de les poses i del retoc. Per això he tractat d’escriure un llibre de literatura sense photoshop i contra el photoshop.”

Entrevista feta en octubre de 2019 per Arantxa Carceller Genovés