• ‘Cuando mi cuerpo dejó de ser tu casa’ (Ed. Catalonia) denúncia els successos de Colònia Dignitat i les atrocitats del nazi i pederasta predicador Paul Schäfer
L’escriptora i investigadora Emma Sepúlveda (l’Argentina, 1950) torna a les llibreries amb la novel·la Cuando mi cuerpo dejó de ser tu casa (Ed. Catalonia), un relat sobre un dels llocs més escabrosos de Xile, Colònia Dignitat.
A través d’aquestes pàgines, Sepúlveda dona veu, sobretot, a aquells xiquets/as i dones que mai van viure en aqueixa terra promesa pel nazi, predicador i pedòfil Paul Schäfer. En 1961, un grup d’alemanys van abandonar les seues llars, pertinences i a molts dels seus familiars per a embarcar-se cap a un paradís daurat que els permetria viure en una suposada harmonia sota els designis d’un messies bondadós. No obstant això, ni la partida d’aqueix viatge ni l’arribada a aqueix nou món responien a un pla diví, més aviat, en primer lloc a la fugida desesperada del pederasta Paul Schäfer, que havia sigut denunciat per abusos sexuals en la colònia creada en Heide, Alemanya, i en segon lloc, els fonaments i els filats d’aquest edèn idealitzat, batejat com a Colònia Dignitat, només van donar ales al “sadisme extrem” de Schäfer i els seus jerarques sota la fórmula d’un estat totalitari, semblant als camps de concentració, on la fam, les tortures, les violacions i els assassinats van formar part de la vida quotidiana dels seus nous habitants.
Cuando mi cuerpo dejó de ser tu casa és, segons la pròpia assagista, “el llibre més difícil que he escrit i al qual més li he plorat”, que des de la seua joventut sempre ha viscut en la memòria de Sepúlveda, perquè tot Xile sabia sense voler conéixer que coses estranyes succeïen en la Societat Benefactora i Educacional Dignitat, que es va crear prop de la ciutat de Parral, a uns 350 quilòmetres al sud de Santiago. I sobre la qual “crec que es va guardar molt de silenci perquè hi havia moltes persones compromeses fora”, argüeix Sepúlveda, en parlar d’aquest estat creat dins de l’estat xilé, que va arribar a comptar amb escola, dos hospitals, fàbriques, terres de cultiu, i fins i tot, una jurisprudència pròpia.
El personatge fictici de Ilse, la protagonista d’aquesta història, que està inspirada en el “nucli familiar d’un dels socis de Schäfer, Hugo Baar”, va narrant a manera de diari com era la vida dins de Colònia Dignitat. Des d’aqueixos primers fonaments, en els quals les famílies van ser separades i tots, inclusivament xiquets, treballaven més de deu hores diàries, fins als abusos, les tortures, les violacions, Colònia Dignitat es va erigir com una societat jerarquitzada en la qual prevalia la voluntat i els desitjos del Schäfer, qui va projectar que la colònia nasquera i morira amb ell, per això, es va procedir a esterilitzar a moltes de les dones. Només algunes van poder tindre fills, però, “ser mare d’un fill en aqueix lloc va haver de ser una cosa totalment desoladora”, manifesta Sepúlveda, perquè en aqueixa estructura piramidal, on els colons van ser despullats fins dels cognoms, i en la qual al capdavant estaven Schäfer i els jerarques, es va crear una xarxa de control, vigilància i sotmetiment. Els pocs pares i mares, que van viatjar a Xile, van ser obligats a desvincular-se dels seus fills, els homes i dones passaven a convertir-se en oncles i ties, i tots havien de vigilar-se i delatar-se els uns als altres. Cap informació, que no fora filtrada per Schäfer, podia accedir a la colònia, i qui volguera entrar, no eixiria mai. El control i els càstigs van ser els mecanismes bàsics per a doblegar les voluntats i vides de tots els colons. “Els jerarques eren tan degenerats com ell. Per això, ells mai van ser en contra de Schäfer perquè eren igual de malvats que ell.” Van utilitzar l’estratègia de la por.
Schäfer es va alçar com el salvador i protector de la colònia, culpava al “diable de tot el dolent i també al comunisme. La paraula d’ell és la que escoltaven tots els dies”, continua Sepúlveda. “Al principi va ser fàcil, però després els van anar controlant amb drogues i electroshock. I a part de la transformació física amb les drogues i els electroshocks, van estar rebent aqueix missatge diàriament,” fins a perdre la seua identitat i la seua voluntat. Els colons van viure aïllats tant de l’exterior com a l’interior de la pròpia colònia. La paraula estava prohibida. I quan la població infantil va deixar quasi d’existir en Colònia Dignitat van obrir les portes a la població xilena, per a continuar escrivint un altre fosc capítol de la història de la colònia amb l’adopció il·legal de xiquets xilens, els treballs forçosos i, de nou, més abusos.
Segons descriu Sepúlveda després de les hores d’investigació, “el més terrible és que les víctimes eren sobretot xiquets, que en la seua majoria no tenien a la seua família a Xile, perquè els seus pares els havien manats des d’Alemanya pensant que aquell era un bon lloc, i qui els anava a escoltar. Estaven solos. A part d’això, no s’ha parlat molt de la violència cap a les dones, les quals, eren torturades, vexades, humiliades. A les dones durant tots aqueixos anys se’ls va negar una educació.” Les dones dins de la Colònia Dignitat només servien per a treballar i per a entretindre.
La supervivència de Colònia Dignitat no sols estava lligada al ferri control que s’exercia dins de la colònia, també per la xarxa de clientelisme i corrupció que Schäfer va teixir al seu voltant. “Els polítics li temien a Paul Schäfer. Ell tenia un fitxer de moltes persones importants a Xile, on ell detallava els seus domicilis, quins havien fet, què no havien fet, era una vertadera Gestapo dins de Xile, que a la dictadura li va servir moltíssim”, explica Sepúlveda sobre el poder que Schäfer va acumular, fins al punt d’aconseguir a la fi dels seixanta, que “desaforaren a dos polítics, Taricco i Fonts, imagina’t el poder que tenia aquest home. A part d’això, l’ambaixador d’Alemanya a Xile el va ajudar a començar Colònia Dignitat. I l’ambaixador de Xile a Alemanya també. Alemanya mai es va preguntar què estava passant ací.” Per això, els escapolits eren retornats a la colònia; la corrupció, els xantatges van aconseguir blindar la vida de la colònia.
Molts polítics van créixer gràcies a la Colònia, com el propi dictador Pinochet, a qui se’l va ajudar a fer-se amb el poder. Va ser l’època daurada de la colònia. Comerciaven amb armes, drogues, van cooperar amb la Direcció d’Intel·ligència Nacional (DINA), l’organisme encarregat de la repressió política durant la dictadura. En Colònia Dignitat es va torturar i es va exterminar a la dissidència xilena, com exposa Sepúlveda, “molts companys de Xile van desaparéixer allí”. Hui dia, encara continuen les labors de recuperació dels cossos, encara que molts documents i cossos van ser destruïts.
En l’actualitat, Colònia Dignitat rebatejada com a Vila Baviera, després de la detenció i posterior defunció de Schäfer, torna a enfrontar-se al seu passat, com argüeix Sepúlveda. “Ara, es torna a parlar del tema, perquè molts familiars dels desapareguts xilens durant la dictadura, molts xiquets xilens, que van ser adoptats il·legalment, i alguns colons que van tornar a Alemanya estan demanant que es tanque el lloc. Ara hi ha un esforç més internacional perquè se li torne a donar una mirada a aqueix lloc i que es tanque. És inhumà que encara se celebren batejos, noces i festes ací. Ara, Xile està tornant a prendre consciència del que va passar. I també Alemanya. Perquè molts dels quals encara viuen tenen molts problemes mentals, físics, de les tortures. I aquesta gent ni tan sols té una jubilació perquè Schäfer els va robar tota la documentació i els diners. No tenen res.” D’altra banda, queden persones vinculades al cercle de Schäfer, com el metge Hopp, que viu lliurement a Alemanya. Per això, aquest llibre com a manifesta la mateixa Sepúlveda és un homenatge a tots els que van ser víctimes del món de Schäfer, perquè hui dia tant els que viuen dins com fora de la colònia encara necessiten tancar ferides perquè a tots ells se’ls va robar la seua infància i part de la seua vida adulta.
Sobre l’autora
Emma Sepúlveda va estudiar Història en la Universitat de Xile i es va titular als Estats Units, país on ha viscut per més de quatre dècades. Magíster i doctorada en la Universitat de Califòrnia, Davis, ha rebut nombrosos reconeixements pel seu treball en literatura i en defensa dels drets dels llatins en aqueix país. En 1994 va ser la primera llatina candidata al Senat de Nevada. Els seus comentaris sobre temes polítics, econòmics i socials es van convertir durant dèsset anys en una secció dominical permanent en la premsa de Nevada. Fins ara, Emma ha publicat més de 30 llibres tant d’escriptura creativa i crítica literària, com d’ensenyament del castellà i d’investigació.
Entre els múltiples reconeixements rebuts cal esmentar el Thorton per la Pau, el GEMS Dona de l’any en literatura, el Carolyn Kizer en poesia, el Silver Pen en literatura i el Nevada Writers Hall of Fame. Va formar part del comité que va crear el primer museu dels llatins a Washington DC i en 2014 el president Barack Obama la va nomenar en el prestigiós Comité Internacional de Fullbright.
Entrevista feta per Arantxa Carceller Genovés
