Luis García Montero: “vivim en un món on és molt difícil ser amo de les teues pròpies opinions”

    El passat 8 de novembre, el poeta i director de l’Institut Cervantes, Luis García Montero (Granada, 1958) va presentar el seu últim poemari ‘Un año y tres meses’ a València, gràcies a l’organització de l’editorial Tusquets i la Sala Russafa. El poeta valencià Carlos Marzal va ser el mestre de cerimònies en una vetlada on la presència de l’escriptora Almudena Grandes va habitar en les paraules, anècdotes i els versos, que el seu company va compartir, i va recitar, amb els lectors. 

  A les 19:30h es van obrir les portes de la Sala Russafa, i en el seu cor, els dos poetes, per a delit dels presents, van conversar sobre ‘Un año y tres meses’, “una elegia que ens porta a estimar la vida”, en paraules de Marzal, i que tanca, com va comentar el mateix Montero, el cercle obert pel seu poemari ‘Completamente viernes’. A uns dies de complir-se un any sense Almudena, Montero va comentar que l’absència, la mort s’ha convertit en “un animal domèstic”, així i tot, “aquest llibre, malgrat la mort d’Almudena, m’ha donat més consol que sofriment.” Després del diàleg entre Marzal i Montero, el poeta granadí va regalar als presents la lectura de diversos poemes com a LectoresLa ResistenciaNo me salen las cuentasLa muerte es sueño y Un año y tres meses, que dona nom al poemari.

  Abans que la sala s’omplira i els versos de ‘Un año y tres meses’ ressonaren a l’estada, vam poder conversar uns minuts amb  Luis García Montero. 

La poesia ens ajuda a pensar el que diem?

   “A mi sempre m’agrada dir que el poeta que està un temps pensant en les paraules que ha d’utilitzar representa qualsevol ésser humà que intenta ser amo de les seues pròpies opinions. I això ara, cal repetir-ho molt perquè vivim en un món on és molt difícil ser amo de les teues pròpies opinions. Existeixen poderosíssims mitjans de creació, de corrents d’opinió, fins i tot de control de les consciències. Ara, la informació corre el perill de ser substituïda per les faules, per la mentida controlada. Llavors, una de les coses que a mi m’ha ensenyat la poesia és que cal no confondre la veritat amb la sinceritat. A vegades som molt sincers i repetim coses que no hem pensat bé, o que són mentida, o que hem cregut, i resulta que no són veritat, que era mentida. En aqueix sentit, la poesia és un procés de coneixement d’algú que vol fer-se amo de les seues pròpies opinions, i la veritat sempre és un punt d’arribada, no un punt de partida. No és més vertader l’espontani, sinó aquell que pensa el que diu abans de dir el que pensa.”

Ací la famosa cita de Machado? 

   “Sí, a mi m’agrada repetir-la molt. Machado, en el seu ‘Juan de Mairena’, va advertir als alumnes moltes coses, que m’agrada repetir, i una és aqueixa: anar amb compte que la veritat i la llibertat no ens la juguem a l’hora de poder dir el que pensem, sinó de poder pensar el que diem. Poder dir el que es pensa, i jo vaig nàixer en una dictadura, és fonamental, però ara, ja vivint en la democràcia sé que no n’hi ha prou amb dir el que es pensa, que ens ho juguem tot a l’hora de poder pensar en la nostra consciència, en el que diem. Una altra de les idees meravelloses d’Antonio Machado, que m’agrada repetir, compte amb qui us diga que no us fiqueu en política, perquè això significa que vol fer la política sense vosaltres, i segurament contra vosaltres. Ho repetisc molt perquè crec que són coses que estan molt a l’ordre del dia. Les modes van canviant molt, però hi ha quatre, cinc, valors fonamentals que són ací, i a vegades els poetes són els que ens els recorden.” 

Llavors, podríem dir que la literatura ens ajuda a entendre el nostre context i a estar vigilants?

 “Sí, fixa’t, jo crec que és un exercici de consciència, i això significa estar sempre preguntant-se. La poesia a mi m’ha ajudat a preguntar-me què dic quan dic soc jo. I també a preguntar-me quan dic soc home, què dic quan dic soc dona, perquè, clar, quan la meua filla, que té 25 anys, diu dona, no diu exactament el mateix que deia la meua àvia a principis del segle XX. La seua vida, la seua sexualitat, la seua relació amb el treball, les seues relacions en la societat són completament diferents. Què és el que ocorre? Que descobrim que la història no sols passa per l’exterior, sinó que passa per l’interior, i que els sentiments són històrics. La manera que tenim d’enamorar-nos, de pensar en la mort, pertanyen a la història que vivim, a la societat en la qual vivim. Per això, la poesia convida, per descomptat, a mirar cap a l’exterior, però sap que el context és una cosa que està fora del jo sinó en la nostra educació sentimental. Per això, és fonamental aprendre a conéixer-se, aprendre a vigilar-se.”

Per tant, les emocions formen part de la nostra història, tant subjecte individual com subjecte que forma part d’una col·lectivitat? 

   “Jo crec que és fonamental, un dels grans errors en la tradició il·lustrada va ser caure en la temptació de separar la raó dels sentiments. La raó sense sentiment es converteix en una cosa molt pràctica, i pot desembocar en un camp de concentració, una cambra de gas o en una bomba atòmica; i els sentiments sense raó es pot acabar convertint en un linxament, en una invitació a l’odi, en un moviment populista, que acabe amb la convivència i les institucions. En aqueix sentit, és molt important que la raó i els sentiments vagen de la mà. I això em serveix a mi per a pensar en les institucions, que bé que els éssers humans respecten les institucions, però que bé que les institucions no perden de vista que la seua labor és emparar als éssers humans, i en aqueix sentit, l’emoció poètica és l’espai on un pren consciència d’aqueixa germanor entre raons i sentiments. Allò que ens emociona, és allò que en realitat no pot ser traït.”

‘Un año y tres meses’ també recull la seua tradició com a poeta d’aquells que han sigut mestres seus? 

   “Quan un escriu sobre coses que l’afecten molt, tens la missió literària, i això és un aprenentatge de la poesia, de no caure en l’alleujament autobiogràfic. Les teues meditacions volen que siga validar per a alguna cosa més que el propi jo, perquè el lector les senta, les habite i els ajude, als lectors, a pensar en la mort, l’amor, la vida humana, la manera de transcendir el jo biogràfic. I per a això, el gran avantatge que tenim els éssers humans és la de sentir-nos hereus d’una tradició, en el cas de la literatura, per a comprendre el sentit del meu dolor, i superar-lo, perquè puc dialogar amb l’Arcipreste de Hita, amb Jorge Manrique, amb Calderón, amb Quevedo, amb Garcilaso, amb Rosalía de Castro, amb Joan Margarit, amb els poetes que han anat configurant una meditació sobre la mort, que m’ajuda a reconéixer que el que em passa a mi, no és una cosa tancada en mi mateix, sinó que és una cosa que afecta la condició humana i que cal respondre des de la pròpia condició humana per a eixir del clot, en el qual un de sobte es veu submergit.”

Finalment, si Almudena va reivindicar sempre l’alegria, podríem dir que vosté reivindica l’esperança?

    “En el diàleg amb la poesia i al llarg del llibre, hi ha coses que es van il·luminant. Almudena deia, bo les coses poden eixir bé o malament, però hi ha conviccions a les quals un no renúncia, per a no trair-se, i l’amor a la vida és una convicció, perquè ací estan els fills, la societat, la realitat, els metges que t’han cuidat i estan els hospitals, i està la gent que té dret a saber que el càncer se supera, i està la necessitat de defensar la sanitat pública, perquè això no és una tragèdia privada, això és una realitat col·lectiva. En aqueix sentit, l’esperança és una resposta tant personal com social, perquè cal exigir que les cures es convertisquen en l’àmbit de la convivència i defensar la sanitat pública, però també en l’àmbit del privat, perquè un es diu, si sent tant una perduda, és perquè he tingut la sort de gaudir una alegria durant molts anys, i en aqueix sentit, la llum té el seu paper també al costat de la foscor. Segurament si no haguera conegut l’amor, no estaria adolorit, però no renuncie a l’amor que he gaudit durant trenta anys, com tampoc renuncie al que significa complir el meu propi destí quan he pogut cuidar o m’he sentit cura pel meu amor, mentre estàvem vivint la malaltia.” 

Sobre l’autor 

 És catedràtic de literatura espanyola en la universitat d’aquesta ciutat, i en l’actualitat, director de l’Institut Cervantes. Els seus llibres de poesia, com, entre altres, Habitaciones separadasCompletamente viernesLa intimidad de la serpienteVista cansada o Un invierno propio, són ja fites destacades de la poesia espanyola contemporània i han merescut els més prestigiosos guardons, com el Premi Adonais (1983), el Premi Loewe (1994), el Premi Nacional de Poesia (1994), el Premi de la Crítica (2003), el Premi Internacional de Poesia López Velarde (2017) i el Premi Carlo Betocchi (2020). És autor de diversos assajos sobre la poesia europea contemporània, d’edicions crítiques de Federico García Lorca, Rafael Alberti, Luis Rosales i Carlos Barral, i ha adaptat per a l’escena clàssics com OteloLa Dorotea o La Celestina  (Tusquets Editores, 1999). En narrativa, és autor de Mañana no será lo que Dios quiera  (2009), de la biografia novelada del poeta Ángel González que va ser Llibre de l’Any del Gremi de Llibreters de Madrid, No me cuentes tu vida  (2012), i Alguien dice tu nombre  (2014).

Entrevista feta per Arantxa Carceller Genovés 

Facebook
Twitter
Email
WhatsApp

Feu un comentari