Sobre la fotografia

   En aquest llibre, Susan Sontag recull sis assajos publicats entre 1973 i 1977 on aprofundeix sobre diversos aspectes de la fotografia que abasten des de l’art, la moral, l’estètica, el consum, i fins i tot, l’ètica. Al llarg d’aquesta obra, Sontag ens mostra com ha impactat la fotografia en la societat, quines lectures ha tingut, com ha sigut capaç d’alterar la visió -també el món- i actuació de l’home davant d’una càmera, i fins i tot, com hem sigut capaces de replantejar el significat de bellesa condicionat pel poder de la imatge. Igual que la pintura, un clar exponent és Balthus, la fotografia ha fet que confluïsquen el bell i el sinistre en una mateixa imatge.

   Encara que les reflexions de Sontag pertanyen al segle XX, les seues divagacions no han perdut vigència, és més, si ja en aquelles dates va parlar del poder de la imatge com a ritu social i com a plasmació necessària de les experiències viscudes, què pensaria hui dia amb el boom de xarxes socials com Instagram, on qualsevol que tinga un mòbil més o menys decent s’ha convertit en paparazzi de la seua pròpia vida? Què pensaria d’aqueixa obsessió -quasi addicció en alguns- als likes que reben les seues publicacions o fotografies? Hui dia tot és «fotografiable»!! Hui dia tot el món se sent amateur de la fotografia!! Si aquells que van criticar sense pietat a Daguerre alçaren hui el cap, desdibuixarien aquella màxima sobre la maldat de l’home, per a reescriure que l’home és estúpid per naturalesa; o com diguera Albert Einstein: «hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no estic segur».

   Deia Sontag: «col·leccionar fotografies és col·leccionar el món», cert, i més en aquests temps, on sembla obligatori fotografiar tot allò que fas, consumeixes, gaudeixes, odies, etcètera. No obstant això, el fet de voler immortalitzar tot allò que fem crec que també respon a la necessitat de frenar, o congelar, el pas del temps, i inclusivament, la mateixa mort. Tots sabem que morirem, però sempre s’ha dit que no s’acaba de desaparéixer fins que no se t’oblida. L’oblit. Potser ací radique part d’aqueix afany per fotografiar-ho tot, a nosaltres i al nostre entorn, per a no ser oblidats, per a no acabar de marxar-nos encara que el nostre cos ja siga només pols. Potser, més enllà del pur hedonisme, o aqueix desenfrenament narcisista, la nostra por de ser oblidats després de batallar durant tota una vida, siga el que ens faça voler romandre en el record encara que siga a base de fotografies. Memòria i oblit. Què som sinó memòria? Des de les albors de la fotografia, es va dir que aquesta era memòria: «Totes les fotografies són memento mori. […] Totes les fotografies testifiquen la despietada dissolució del temps». Les fotografies són una manera de subscriure l’experiència, una realitat fragmentada, interpretada per l’ull que dispara, però que roman en el paper.

  Així mateix, des que s’iniciara la primera Revolució Industrial, les societats han estat immerses en una desfeta consumista i una creació constant de noves tecnologies. El neoliberalisme ha potenciat un consumisme voraç, res escapa al mercat. La fotografia no podia ser menys. La societat consumeix a colp d’imatge, per això, fotografiar s’ha convertit en una eina de consum i la tecnologia lligada a la fotografia molt més.

  La transcendència de la fotografia s’ha perdut en el temps, ara, la càmera fotogràfica ho captura tot, no hi ha fronteres. No hi ha moral. El fotògraf, igual que el caçador, persegueix la seua presa sense pietat, buscant, anhelant el més exòtic, la qual cosa encara no haja sigut capturat per cap altre fotògraf. La immediatesa s’imposa, enfront de la pintura, la fotografia permet capturar imatges que al pintor li hagueren sigut impossibles retratar. El fotògraf sempre experimenta, també perverteix la realitat, que queda lligada a la mirada de qui dispara. En paraules de Sontag, «les cambres redueixen l’experiència a miniatures, transformen la història en espectacle. Encara que creen identificació, també l’eliminen, refreden les emocions. El realisme de la fotografia crea una confusió sobre el real que resulta, a llarg termini, moralment analgèsica i a més, a curt i llarg termini, sensualment estimulant».

  La lectura de Sontag cal enquadrar-la en un context socioeconòmic molt concret, ni tan sols havia caigut el mur de Berlín, i el món sencer estava polaritzat en dos bàndols sota aqueix clima de crispació de la Guerra Freda, que ho dividia tot en capitalisme versus comunisme. A través de diferents fotògrafs: Arbus, Stieglitz, Evans, Gee, Avedon, Warhol, entre altres; cites literàries: Zola, Hawthorne, Whitman o Millet; i cinematogràfiques: La finestra indiscreta o Blow-Up, entre altres, Sontag convida a reflexionar sobre la producció fotogràfica, la moral de la fotografia i fins a quin punt es perverteix o es transgredeix la realitat, filla sempre d’un temps propi.

  Sontag, al llarg d’aquest escrit, va mostrant diferents punts de vista per a expulsar al lector de la seua zona de confort i convidar-li a meditar sobre diferents aspectes que giren al voltant de la fotografia, però també, i especialment, com construïm aqueix món a través de les imatges que es capturen d’un temps concret i delimitat. És per això que fa un especial recalcament en Diane Arbus, de qui diu que la seua obra és «des de fora». Arbus no pretén explicar ni aprofundir en allò que fotografia, més aviat, és una manera de subvertir l’ordre establit, però buscant aqueix toc exòtic, deixant a un costat la moral o l’ètica. Encara que la temàtica de Arbus és sempre tan sinistra, la seua passió per fotografiar els aspectes més térbols de la societat, serveix com a radiografia de tots aquells punts que Sontag ens descriu sobre les arestes de la fotografia, però que, potser, va permetre establir les bases de la fotografia social.

  Mitjançant l’anàlisi de diferents fotògrafs, Sontag parla de la pròpia lingüística i visió ètica que tanca la fotografia. L’objectiu de Sontag, per tant, serà mostrar com la fotografia, des dels seus orígens, ha anat canviant i, amb ella, la societat en el seu conjunt. Sontag revela com la fotografia ha evolucionat, com ha influenciat en la societat i com ha permés a l’espectador i al fotògraf interpretar un present, que es faria pretèrit al menor clic de la càmera fotogràfica.

  En definitiva, Sobre la fotografia permet al lector conéixer l’evolució de la fotografia dins dels canvis socioculturals des dels seus primers passos de vida, ja que la fotografia, la imatge, està subjecta a un individu, a un ull, a una interpretació.

Escrit perArantxa Carceller Genovés