Susana Fortes: “Comencem a perdre des de molt prompte”

    Susana Fortes (Pontevedra, 1959) torna a les llibreries amb un thriller ambientat a la Galícia rural, ‘Nada que perder’ (Planeta), per a desentranyar la desaparició, ocorreguda el 12 d’agost de 1979, de dos xiquets en la localitat d’As Covas situada en el Baixo Miño. Vint-i-cinc anys després, el present de Blanca Suances es trontolla després de rebre la trucada del periodista Lois Lobo, que l’informa de la troballa dels cossos de Nicolás i Hugo, els seus amics de la infància, en un jaciment arqueològic situat en l’extrem nord de la muntanya de Santa Tecla. A mesura que Blanca desfà el camí fins al dia en què els seus companys de joc i ella mateixa desapareixen, els records reverdeixen per a mostrar al lector retalls d’una història teixida entre silencis, supersticions i monstres de carn os. 

Per què arranca amb la desaparició de dos xiquets? 

  “La infància és el territori mític per excel·lència, una època que d’adults tots idealitzem. Els estius eterns de jugar al carrer, els amics, els riures, les bicis, les aventures… Però a vegades ens oblidem que els xiquets són éssers intel·ligents que també coneixen la soledat, la por i els monstres. En ‘Nada que perder’ està el món de la infància amb les seues llums i també amb les ombres.”

L’escenari, amb tota la seua pròpia història, és un personatge més? 

  “No sé si és un personatge més, però sí que és important. La història transcorre en la desembocadura del Miño, a la frontera amb Portugal. El paisatge és imponent, molt accidentat, ple de corbes com les carreteres de la nostra vida. Podríem dir que quasi és un calc de la pròpia línia d’investigació que també està plena de racons, entrants, onatge, amagatalls. Perquè hi ha determinats llocs als quals no podem arribar en línia recta.”

Hi ha terrors que d’ancestrals i quotidians deixem de veure’ls? 

  “Sí. A vegades el més difícil de veure és justament el que tenim davant.” 

El seu personatge, Blanca, viu entre records encotillats que han condicionat la seua evolució. Som memòria? 

  “La memòria com a material literari és una autèntica mina en el seu doble sentit. És a dir, com a font inesgotable d’imatges i recursos, però també com a material altament inflamable que en el moment menys pensat pot esclatar i fer que tot ix-te per l’aire.”

Per què li interessa tant reivindicar les memòries? 

   “No m’interessava tant reivindicar la memòria com explorar-la. El funcionament de la ment humana és apassionant. M’interessava indagar en els mecanismes del record i de l’oblit, en com breguem amb la pèrdua, amb la por. La protagonista, Blanca Suances, és una supervivent que ha aconseguit salvar-se. Però pel camí ha perdut a una xiqueta de huit anys que es va quedar arrere. El retrobament amb aqueixa xiqueta és en realitat l’assumpte de fons de la novel·la.”

En aquesta història també cal destacar els silencis, que d’importants són? 

  “Molt importants. A vegades un escriptor se salva abans pel que calla que pel que diu. Res mata més una novel·la que l’excés d’informació. A mi m’agrada comptar el just i que el lector vaja lligant caps pel seu compte. Encara que també és veritat que el silenci col·lectiu és una arma perillosíssima que sempre deixa desprotegit el flanc més feble.”

“Nada que perder”, però això és la vida?

   “Per descomptat, però no passa res. Ja ho va dir la poeta Elizabeth Bishop. Comencem a perdre des de molt prompte, quasi des que naixem. Perdem coses, joguets, la casa en la qual vam nàixer, un món que va ser nostre, perdem objectes, un jersei que ens encantava, una estilogràfica, les claus, perdem persones a les quals volem, perdem el Nord tantes vegades, perdem amors que créiem eterns, perdem la innocència… D’això va la vida. I d’això va també aquesta novel·la. Bé, d’això i de com ens les apanyem per a seguir avant.” 

Sobre l’autora

   Susana Fortes és escriptora i articulista de premsa. Durant anys ha impartit classes d’Història de l’Art a València. En l’actualitat col·labora en cursos i tallers d’escriptura creativa en diverses universitats. Autora, entre altres novel·les, de ‘Benvolgut Curt Maltés’ (Premi Nous Narradors 1994); ‘Les cendres de la Bounty’ (Espasa, 1998); ‘Fronteres d’arena’ (finalista del Premi Primavera 2001) i ‘L’amant albanés’ (finalista del Premi Planeta 2003), també ha publicat el quadern de cinema Adeu, nina (Espasa, 2002) o ‘L’atzar de Laura Ulloa’ (Planeta, 2006), guardonada amb el Premi de la Crítica a la Comunitat Valenciana.

   El seu primer gran èxit internacional ho aconsegueix amb la novel·la històrica ‘Quattrocento’ (Planeta, 2007) i sobretot amb Esperant a Robert Capa (Premi Fernando Lara de Novel·la 2009), que ha sigut traduïda a més de 15 idiomes. Les seues últimes obres publicades són ‘Setembre pot esperar’ (Planeta, 2017) i el llibre de records ‘Tal com érem’ (Ézaro, 2021).

Entrevista feta per Arantxa Carceller Genovés

Foto cedida per l’escriptora.

 
Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Feu un comentari