La cineasta Tània Balló (Barcelona, 1977) torna a les llibreries amb ‘No quiero olvidar todo lo que sé’ (Espasa), el tercer lliurament de les vivències de les Sinsombrero. Ja el 2015, Balló ens va presentar en format documental, un any després en paper, a un grup de dones artistes espanyoles nascudes entre 1898 i 1914, més conegudes hui dia com les Sinsombrero, que van ser crucials en el desenvolupament artístic i sociopolític de l’Espanya de finals dels anys 20 i inicis dels 30. Aquest projecte va continuar creixent fins a arribar-li la llum a Las sinsombrero 2. Ocultas e impecables, on Balló va visibilitzar a aquelles Sinsombrero que van patir un exili interior sota el franquisme. Ara, tanca el cicle documental, també aquesta trilogia literària, posant el focus en aquelles Sinsombrero que van haver d’exiliar-se més enllà de les nostres fronteres, a través de l’experiència, personal i professional, de María Dolores Arana, Luisa Carnés, Mada Carreño, Magda Donato, Cecilia G. de Guilarte, Concha Méndez, Silvia Mistral, Carlota O’Neill i Ruth Velázquez.
Després de tots aquests anys d’investigació, ‘No quiero olvidar todo lo que sé’ tanca aquest periple?
“Tanquem un periple de la trilogia literària de les Sinsombrero, d’igual manera que vaig tancar el periple documental; ara, les Sinsombrero donen per a molt. Ja no em reconec en cap lloc sense que elles m’acompanyen d’alguna manera. Mai se sap.”
Què destacaria de tots aquests anys d’investigació al costat de les Sinsombrero?
“La veritat, és que ara mirant cap endarrere, tinc la sensació, d’a part de ser un projecte reivindicatiu, que aclama la injustícia i la inclusió d’aquestes dones en relat hegemònic, i per descomptat, és el més important, per a mi també, és la gran oda a l’amistat. Aquestes dones van ser molt amigues i aqueixa amistat els va permetre enfrontar-se als grans reptes que, per desgràcia, la vida els va posar pel camí. Sempre acabe trobant aqueixa carta, aqueixa confidència, aqueixa veu que aclama a les amigues per a la pròpia supervivència emocional.”
Amistats que van ser crucials?
“Sí, més en l’exili. Aquelles amistats que ja venen de l’Espanya que es fuig, encara que prossegueixen en l’exili, les que impacten a aquestes dones són aqueixes noves amistats en l’exili, també d’exiliades, és el cas de Concha Méndez i María Dolores Alana, Silvia Mistral i Cecilia G. de Guilarte, Marta Donato i Magda Carreño, que no es coneixien anteriorment i de sobte es troben en l’exili, en aqueix lloc compartit en el qual, de sobte, es converteixen en grans amigues ja per a tota la vida.”
‘No quiero olvidar todo lo que sé’ reivindica la memòria de l’exili, va jugar el franquisme a estendre un mantell de desmemòria?
“Per descomptat que el franquisme va contribuir a aqueix oblit, perquè va instaurar un nou model de dona, però fixa’t que en altres països on no hi ha hagut dictadura també existeix l’oblit d’aqueixes dones. És veritat que la idiosincràsia de l’Espanya del règim assumeix aqueix oblit, però per desgràcia aqueix oblit el trobem en altres èpoques de la història espanyola. L’oblit de les dones és una cosa perenne, que ja forma part d’un hàbit, perquè la història està escrita per i per als homes.”
“La societat espanyola ha de recuperar la memòria de l’exili”
A aquell silenci, en el cas de les dones, afegim aqueixa doble condició d’exiliades i dones?
“Les dones que s’exilien viuen una doble tragèdia, ja la del propi exili, que és una cosa compartida amb els seus companys, i a més hi ha molts condicionants que fan que aquestes dones no puguen acabar desenvolupant la natural evolució de la seua autoria. Això crec que poques vegades s’ha reivindicat. Amb el triomf del feixisme a Espanya, es van perdre moltes coses i una d’elles, una generació de dones que haguera aportat a la història cultural i literària espanyola, jo crec, uns punts de vista i unes mirades necessàries i molt interessants.”
En el llibre, es deixa veure què va suposar el temps de la República i la Guerra Civil per a aquestes dones que vivien una època d’ebullició cultural i social, per a després, l’oblit?
“A partir de la meitat de la dècada de 1920 i la Segona República, una nova generació de dones aclama la seua independència i la seua autonomia, que a més estarà acompanyada per uns moviments, també europeus i americans, que els donen suport i, d’alguna manera, ja estan en marxa. Això fa que elles comencen a reivindicar-se i a ocupar aqueix espai públic que fins a aqueix moment se’ls tenia vetat. Quan arriba la República, és la culminació de totes aqueixes lluites i de tots aqueixos anhels. La República fa llei la igualtat, però això no vol dir que de la nit al dia canvie una societat tradicionalment masclista. Elles van haver de continuar lluitant, però sí que és cert, que ja partien de la certesa de ser considerades ciutadanes de primera. I en això, ja em centre més en aquest grup de dones, ja siguen polítiques, intel·lectuals, literates, els dona la certesa de ser subjectes històrics. D’alguna de manera, elles eren conscients que estaven vivint una etapa de canvi i que elles formaven part d’aqueix canvi. No obstant això, que gran va ser la decepció, quan sense deixar de ser això en cap moment, després de la dictadura, es comença a recuperar aqueixa memòria dels vençuts, per dir-ho d’alguna forma, però elles veuen que no estan incloses en aqueix relat col·lectiu. Ni elles ni les seues gestes. Per a mi, on més desolació he trobat és en aqueix moment, quan elles van ser conscients que aqueixa lluita contra l’oblit no l’anaven a veure.”
En el seu llibre, mostra què va significar l’exili per a elles, i fins i tot traça un pont entre aqueixos homes i dones que van fugir de la nostra guerra, amb altres homes i dones que hui dia també fugen de les seues guerres, però entenem realment què va suposar l’exili?
“L’exili va ser una gran tragèdia; primer, perquè ja venia d’una tragèdia, després, perquè ja va ser conseqüència d’una tragèdia. Va ser un exili molt llarg, de quaranta anys per a moltes d’aquestes dones i homes, i per a algunes per sempre. I és un exili llunyà en la majoria dels casos, on tornar, quan es va poder tornar, també era un esforç. Crec que la societat espanyola ha de recuperar la memòria de l’exili, té un gran deute amb l’exili, perquè durant molts anys l’exili s’ha entés malament. Quantes vegades hem sentit l’expressió, aqueix exili daurat, bo daurat el què. És clar que si ho col·loques en un lloc comparatiu amb els quals es van quedar, per descomptat. Ells i elles fugien per a no quedar-se, per la qual cosa representaria quedar-se, però salvada aquesta comparació que no hauria d’existir, l’exili en si és un lloc desolador per a molts dels espanyols i espanyoles que marxen. És un lloc de soledat. És un lloc de supervivència. És un lloc de precarietat. Alhora també, és un lloc d’amistats, de sororitat, de noves experiències, però tot això amb una càrrega emocional molt forta, perquè no podem oblidar mai que aqueixa gent ix d’una guerra, molt tràgica i amb un enorme sentiment de derrota.”
Finalment, vosté que porta anys investigant sobre la memòria, per què encara qualsevol publicació sobre la República, la Guerra Civil o el Franquisme genera tant de fastig, enfront d’altres temes que sí que tenen una abundant producció com la Segona Guerra Mundial?
“Costa enfrontar-se a la pròpia història. Crec que la polaritat, que ací comporta la pròpia memòria, fa que la història siga una qüestió de controvèrsia social, polarització, etcètera. Com es genera aquest lloc de discussió i polarització, és ací on sorgeix el problema, de no poder veure el nostre passat com va ser i entendre-ho. I reconéixer l’Espanya que va poder ser i no va ser.”
Entrevista feta per Arantxa Carceller Genovés en octubre de 2022.
Foto cedida per la mateixa Tània Balló
