Tea Rooms. Mujeres obreras

“Deu hores de treball, cansament, tres pessetes”

“En la seua cartel·la de franel·la blava, entre un mocador i un pom de perfum buit, hi ha deu cèntims. En el seu cervell, dues perspectives: un bunyol calent o un viatge amb tramvia fins als Quatre Camins”.

   Luisa Carnés (Madrid 1905-Mèxic 1964) va ser una de tantes escriptores engolides per l’oblit i l’exili. Va destacar en el camp de les lletres i del periodisme de manera autodidàctica. Es va xopar de tot allò que queia a les seues mans, sentint una espècie de predilecció per la literatura russa. Tea Rooms. Dones obreres (Editorial Llauna), escrita en 1933, retrata la vida de les treballadores de un cèntric saló de te pròxim a la Porta del Sol. Aquesta edició, a més, compta amb un epíleg escrit per Antonio Plaza, que contextualitza la vida i l’obra de Carnés, per a permetre al lector conéixer molt millor la realitat que va embolicar a l’autora d’aquesta magnífica novel·la.

 “Però també hi ha dones que s’independitzen, que viuen del seu propi esforç, sense necessitat de “aguantar oncles”. Però això és en un altre país, on la cultura ha fet un pas de gegant; on la dona ha cessat de ser un instrument de plaer físic i d’explotació; on les universitats obrin les seues portes a les obreres i a les llauradores més humils. Ací, les úniques que podrien emancipar-se per la cultura són les filles dels grans propietaris (…); precisament les úniques dones als qui no els preocupa en absolut l’emancipació, perquè mai van conéixer les sabates tortes ni la fam”.

   Tea Rooms és la pròpia experiència de Carnés en la pell de Matilde -la mateixa Carnés va haver de deixar l’escola als 11 anys per a treballar-, en la qual l’autora reflexiona sobre la divisió del món, explotats i explotadors, en una Madrid convulsa marcada per la inestabilitat política i social. Amb una prosa senzilla i brillant, l’escriptora madrilenya dibuixa la situació que les dones treballadores vivien en una societat que les tenia constretes, educades fins hui amb l’única fi de ser esposes i mares. Carnés posa l’accent en les diferències socials, motor de les desigualtats i injustícies, com la vaga d’hostaleria o l’encotillada vida social per a les dones, etcètera. Tea Rooms destil·la realisme social i una consciència feminista davant les distincions d’una societat patriarcal. Així ens plasma el Madrid de l’època encara que amb un halo d’esperança, en la qual els ressons de la revolució són presents i amb ell les esperances per a la dona. “La dona nova ha parlat també per a totes les innombrables Matildes de l’univers. Quan serà sentida la seua veu?”.