Cristina Araújo (Madrid, 1980) ha guanyat amb la seua òpera preval, ‘Mira a esa chica’, el Premi Tusquets de Novel·la, una història addictiva, des de la seua primera pàgina, en la qual Míriam, una adolescent plena d’inseguretats, sobretot pel seu físic, és víctima d’una brutal agressió. Sense caure en la compassió o el victimisme, Araújo es llisca entre les llums i ombres que la pròpia protagonista va recorrent el dia després, en el qual el dubte, el desemparament, la culpa, la incomprensió, i fins i tot, la sobreexposició pública pobla un relat que aborda el drama del viscut el temps després fins a l’inici de la reconstrucció del jo. Araújo, amb una gran subtilesa, narra els problemes de l’adolescència, la seua vulnerabilitat, amb aqueixa necessitat d’agradar, de sentir-se acceptat, de la vida que portava Míriam abans de la violació i tot allò que succeeix després, que no solen relatar els mitjans de comunicació.
Primer, felicitats pel premi, com el sent?
“Encara pense que és el millor que m’ha passat mai, perquè des que era molt xicoteta he estat escrivint i tenia l’esperança que algun dia podria publicar alguna cosa. Era com el meu somni, i ara que ha passat, i damunt amb un premi i Tusquets, que és una editorial molt bona, perquè estic que no m’ho crec.”
Com naix aquesta història?
“El germen va ser un article que vaig llegir sobre els protocols i les proves mèdiques a les quals han de sotmetre’s les xiques que han passat per una violació. Era un article molt detallat, on eixien totes les exploracions que calia fer en el moment, els medicaments que calia donar-li, i fins i tot, les vacunes que calia posar, com l’hepatitis. I en el cas del VIH havies d’estar prenent retrovirals i després fer un seguiment als tres mesos, sis i a l’any. I clar, jo mai m’havia parat a pensar en les seqüeles per a la salut física, sempre he pensat, més el típic, en el psicòleg, l’ansietat. Llavors, vaig pensar que algun dia voldria escriure alguna cosa en la qual hi haguera una escena on es detallara tot això. Això va quedar, d’una banda, després, temps després, sentint alguns quan són molt mediàtics, i potser pots estar parlant del tema i la persona afectada estar al teu costat, tot això em va fer pensar en com s’hauria de sentir una persona que ha patit això i totes les situacions que no et planteges, perquè la televisió no va més enllà. En la tele, tu sents l’impactant de la notícia, una violació, un assassinat, un atemptat, però després, el que és la vida de les persones després de la tragèdia es queda en les ombres. Llavors, vaig començar a plantejar-me moltes coses, si li ho explicaries a la teua família, si t’amagaries. Tot això va ser el que em va fer voler comptar el després que és aqueix procés que no ix cap lloc.”
Supose que ja li hauran comentat les coincidències amb el cas de ‘el ramat’, com construeix el personatge de Miriam?
“Està basat molt en ‘el ramat’, perquè hi havia situacions que em cridaven molt l’atenció, encara que no he volgut que fora una novel·la de ‘el ramat’, també hi ha altres casos que vaig mirar, el que passa és que ningú els reconeix. Respecte al personatge, necessitava que complira unes certes característiques, perquè després hi haguera un desenvolupament, i alguns detalls eren necessaris també, com els seus complexos o la seua manera de cridar l’atenció, perquè després crearen dubtes. Si haguera posat un personatge amb molts amics o molt pudorós, perquè òbviament passa per aquest trauma i tothom la secundarà. Per exemple, el fet que patisca una mica de bullying també el volia posar, d’aquella manera ella també es feia una cuirassa, que li feia ser bastant prejudiciosa a vegades, i jutjar durament a les xiques, no deixar-se ajudar, i fins i tot, aïllar-se, perquè volia que ella tinguera una evolució, i també ella mateixa tinguera un creixement personal, ja que volia explicar totes aqueixes fases que experimenta Míriam, des de l’ansietat, la depressió, fins a la por, i com el va processant.”
En aquesta història del després, on els mitjans es llancen a teoritzar i on tots sembla que estem obligats a opinar, jutgem molt a la lleugera?
“Ara que comentes això dels mitjans, a mi en el cas de ‘el ramat’ una de les coses que em va cridar molt l’atenció era quan li van posar a ella un detectiu i la van veure amb els seus amigues temps després, llavors va haver-hi gent que deia que si era ací, passant-s’ho bé, és perquè li ho ha inventat tot, i coses així. Per això, vaig voler incloure un episodi en el qual ella encara no li ha dit res a la seua família, i després de molts dies tancada a casa, li acompanya a veure roba i perquè es fa una foto en un emprovador rient un instant, i després tothom la jutja. Amb això, volia parlar dels judicis que a vegades fem sense pensar molt, i a vegades, com tothom ho pensa, et deixes portar per aqueix corrent. Volia reflectir com es jutja de fàcil i, no és tant condemnar que es jutge, que és molt humà, però sí que tingues en compte les repercussions dels teus judicis i sobretot si els portes més lluny, en explicar-ho, crear un rumor, etcètera, perquè per a les persones que viuen aquesta tragèdia tenen un camí molt llarg per recórrer. Per això, també volia reflectir les conseqüències que poden tindre per a una persona aqueix judici teu, que a més estàs traient del no-res, perquè el 100% de les víctimes de violació se senten culpables, i el 70% de les víctimes de violació es queden paralitzades.”
I a vegades es poden arribar a emetre judicis, pel simple fet de trobar-nos davant una cosa diferent, com en el cas de Miriam, l’acceptació és una altra de les barreres també?
“Clar, en el cas de l’adolescència és molt acusat, perquè si que necessiten realment encaixar. A aqueixa edat, tens un univers molt xicotet i com ací no t’accepten, no tens per on moure’t. Per això, també vaig voler contar que el món no s’acaba en l’institut, que el món és ampli.”
Per això, la necessitat d’una educació sentimental?
“Sí, crec que a aqueixa edat eres tan vulnerable, i a vegades els adults no acaben d’entendre que per a un adolescent hi ha determinats temes que poden ser una tragèdia, encara que tu, com a adult, no ho veges. Caldria entendre’ls millor, i que ells no siguen tan durs amb si mateixos.”
Entrevista feta per Arantxa Carceller Genovés el 28 de novembre del 2022.
