El director de David Jiménez

   El periodista i escriptor David Jiménez (Barcelona, 1971), després de El director (Llibres del KO) en el qual va desgranar la cara oculta del periodisme al seu pas per la direcció d’El Mundo, torna a les llibreries amb El corresponsal (Planeta), una novel·la ambientada en la Regirada Safrà de 2007 a Birmània, que es nodreix de la seua pròpia experiència per a acostar al lector als clarobscurs que emboliquen la figura del reporter de guerra.

Vint anys com a reporter, nombrosos països, per què Birmània?

   “Birmània em va marcar molt. De tots els viatges que vaig fer com a corresponsal, Birmània em va semblar bell, exòtic, amb una gent molt especial, en certa manera era com un viatge en el temps, alguna cosa es va detindre a Birmània; i, d’altra banda, això combinat amb una dictadura totalitària brutal, que des de fa dècades oprimeix al poble birmà, em semblava l’escenari ideal per a situar una novel·la d’aventura, amor, acció com és El corresponsal.”

Com una metàfora del bo i el dolent que habita en l’ésser humà?

   “Sí, els personatges que descric, aqueixos reporters que acaben atrapats en aqueix món birmà també tenen aqueixes contradiccions, aqueixes llums i aqueixes ombres, gent capaç de jugar-se la pell en un lloc oblidat del món, però també de fer paranys perquè l’exclusiva pròpia isca abans que la de l’adversari. Al final, un lloc on es pot viure amb molta intensitat i al límit la condició humana és Birmània.”

És El corresponsal, com diu en el seu llibre, un ésser solitari, una espècie de llop estepari?

   “Són una mica llops esteparis, sí, ja algú que es cobrirà un conflicte a un lloc llunyà, moltes vegades oblidat, sabent que no trobarà ni massa fortuna econòmica ni fama ni a vegades reconeixement, crec que ja diu alguna cosa del tipus de persona que és. En el cas del corresponsal, tots aqueixos personatges tan variats, que descric, són els que m’he trobat en els vint anys que vaig ser reporter, sembla mentida, però són reals en quasi tot. I alguns d’ells són joguets trencats, gent que ja no podrà adaptar-se a una vida quotidiana, que han fracassat en la seua vida personal, que se senten extraterrestres quan no estan en perill i porten molt mal el passar de la guerra, amb tot el que això comporta, a la cua de la fleca. En aqueixa inadaptació hi ha algun personatge com Daniel Vinton, que es pregunta si ha valgut la pena, sacrificar aqueixa vida normal i si al final això ha aconseguit parar alguna bala o injustícia.”

“El món del corresponsal, com jo el vaig conéixer, ha desaparegut”

Són les incerteses de Vinton, les que ens porten a preguntar-nos fins a quin punt aqueixos bolígrafs poden canviar alguna cosa?

   “El corresponsal necessita creure que pot millorar les coses amb el que fa, sense idealisme seria molt difícil anar a una guerra. Crec que t’has de convéncer a tu mateix que pot tindre un impacte i moltes vegades el té. Imaginem que hauria passat si no hi haguera hagut testimonis a Vietnam o Iugoslàvia del que estava passant. Crec que si que tenen aqueixos personatges del corresponsal, i els reporters en la vida real, una dosi important d’idealisme, potser no basat en la realitat, però que almenys es converteix en la seua gasolina per a poder continuar fent el que fan.”

En el llibre parla d’un grup de privilegiats enfront d’un grup, més jove, de periodistes que comencen a viure en la precarietat. Com veu la situació del periodisme i la figura del corresponsal hui dia?

    “El llibre que jo ara he escrit, els joves que isquen ara de la facultat no el podran escriure, perquè serà difícil que visquen la intensitat, l’aventura, el reporterisme que jo vaig tindre la sort d’experimentar. Ara, és una professió molt precària, on es fan moltes coses molt ràpid, on a penes hi ha temps per a cobrir en profunditat i on el clic de la notícia mana. Amb això, el món del corresponsal, com jo ho vaig conéixer, ha desaparegut.”

Si parlem d’aqueix clic de la notícia, vivim en una voràgine informativa de major caducitat?

   “Hi ha desinterés en el que passa lluny, una indiferència creixent cap als problemes que no ens colpegen directament a nosaltres i fatiga solidària, es podria cridar, que fa que siga més fàcil, simplement, mirar a un altre costat, quan veiem alguna cosa que no ens agrada. Els reporters de guerra solen comptar les coses desagradables. L’opció còmoda és mirar a un altre costat i dir que això no va amb mi. La veritat, és que totes aqueixes coses que ocorren en altres països acaben afectant-nos. A l’Afganistan es van organitzar els atemptats del 11S als EUA. El major atac terrorista de la història. Per què? Són moltes les raons, però el que sí que sabem és que l’Afganistan va ser un país que després de la invasió soviètica va perdre l’interés per a la resta del món, i el que estava passant ací l’ignorem fins que ens va colpejar. El món està interconnectat, no pots pretendre viure en la teua xicoteta illa i creure que el que passa més enllà de les teues fronteres no t’afectarà.”

Ens falta més reflexió enfront de tanta immediatesa?

   “Amb les vides que portem és molt complicat. Si tu treballes tot el dia i arribes a casa i has de posar-te al dia de les labors domèstiques o ocupar-te dels xiquets, tens temps per a llegir-te una notícia en profunditat sobre el que està passant a Birmània o l’Afganistan? Com a màxim, et poses davant del televisor i assisteixes a una suposada tertúlia de pseudo-periodistes, que es criden, i comenten l’actualitat política o la baralla del dia. Davant això, la resposta dels mitjans ha sigut donar rapidesa i quantitat d’estímuls, d’una forma no tant informativa sinó d’entreteniment, i això ha anat deteriorant el periodisme.”

“La mirada femenina al conflicte
és molt important”

Reprenent Birmània, després de la seua vivència, com va ser el procés de reviure’l a través del foli en blanc?

   “Em va ocórrer que quan estava escrivint el llibre, fa un any, l’exèrcit birmà va donar un altre colp d’estat i es van tornar a produir massacres d’innocents als carrers. Això em va portar a reviure el que ja estava escrivint en la novel·la, i és una de les batalles amb les quals ha de lluitar el corresponsal. A vegades ni el periodisme que fem ni la justícia ni els actes de coratge, d’un poble com el birmà, tenen premi. Quan tu vius una revolució, que és, jo crec, un moviment molt romàntic per a situar una novel·la, i aqueix moviment fracassa, això genera molta frustració. Són les revolucions fallides, on res canvia, però jo estic convençut que una vegada i una altra, els birmans i en qualsevol altre país on hi haja aqueixa repressió tornaran a intentar-lo, perquè la naturalesa, l’esperit, de l’ésser humà és la llibertat, no és viure sotmés al que diu una persona o grup de generals.”

Per això, no hi ha nit que dure per sempre?

   “Cert. No sé si mantinc l’idealisme de Miguel Bravo, el personatge que va a la seua primera revolta i està convençut que canviarà el món o almenys el millorarà, però, crec que per a fer periodisme has de mantindre aqueixa il·lusió, encara que siga fictícia, perquè si no qui aniria a una guerra.”

És llavors El corresponsal un homenatge a la figura del reporter?

   “És un homenatge a una manera d’entendre el periodisme i a una manera de vida que ha desaparegut, és la manera de vida dels corresponsals. Tot això ha anat desapareixent per aqueixa immediatesa de la qual parlàvem.”

En la seua novel·la, hi ha dones i homes corresponsals, encara que no sempre va anar així. Què va suposar la irrupció de la dona en un camp que fins al moment era considerat només per a homes?

   “Ací van ser fonamental dones com Rosa María Calaf o en altres països, Oriana Fallaci, per exemple. Van ser pioneres i van obrir el camí a altres dones. Hui, és molt més normal trobar-te en conflictes o revolucions, o en qualsevol cobertura, a dones del que era abans, fins i tot quan jo vaig començar. I això és molt bo, perquè la mirada femenina al conflicte és molt important, aporta un extra de sensibilitat i humanitat. La meua experiència és que les dones moltes vegades es detenen en aspectes dels conflictes que van més enllà dels comunicats militars o les cròniques bèl·liques, els importa molt l’educació, el paper de les dones, moltes coses que a vegades passen desapercebudes dins del recompte de víctimes.”

Finalment, quina lectura o ensenyament extrau després dels seus vint anys com a corresponsal?

   “Com més he viatjat i més llocs he conegut i més gent m’he trobat en el camí, més convençut he estat que les persones, i la naturalesa humana, no som ni tot claredat, ni tot foscor. Som més aviat boira, i en aqueixa boira és on el periodista ha de moure’s i intentar descobrir què hi ha més enllà. I això és una mica el que jo he intentat fer, en el periodisme i la literatura. Aportar una mica de llum a la naturalesa humana i per què som com som, i què podem fer per a millorar.”

Entrevista feta per Arantxa Carceller Genovés