Des de l’aparició dels primers monstres fins hui, l’ésser humà sempre ha sentit una certa fascinació per experimentar eixe morbós plaer que produeixen les pel·lícules de terror. És quan la sala es queda a les fosques, i en la pantalla gran comencen a desfilar eixe món fantasmagòric de vampirs, bruixes, monstres, cadàvers i tota sort de criatures malèfiques i putrefactes, quan la nostra adrenalina comença a disparar-se, i encara que a vegades la mirada defuig la pantalla, tot el nostre cos comença a experimentar eixe delit per deixar-nos terroritzar. Heus ací, humil homenatge a aquelles primeres pel·lícules de terror, mut, en blanc i negre i sense macro efectes especials, que tant ens han fascinat, siguen fent-ho, i han sigut precursores de moltes altres.
Des dels inicis del cinema, la creació de monstres va ser quasi una idea fixa dels realitzadors, que veien en este gènere grans possibilitats. El pioner del cinema Georges Méliès, amant de la ficció i les il·lusions, i conegut per la seua innovadora pel·lícula Viatge a la lluna (1902), considerada com la primera pel·lícula de ficció de la història, va ser el creador del primer film d’horror de la història: Le Manoir du diable, també coneguda com La casa encantada (1896).
A mesura que van passar els anys, el cinema de terror es va fer molt popular a l’Europa, sent l’Expressionisme alemany el precursor del gènere. El sorgiment d’estes primeres pel·lícules de terror hem d’inscriure-les en un context marcat per l’esclat de la I Guerra Mundial, moment en el qual, la producció cinematogràfica alemanya comença el seu creixement. Les potències enemigues, que proveïen pel·lícules a Alemanya abans del conflicte, ve tancades les fronteres germanes, de manera que el país es ve obligat a tindre una producció pròpia. A això s’uneix la necessitat de contrarestar la propaganda aliada, per la qual cosa el govern, ajudat per la banca i les grans indústries alemanyes del moment forma la productora UFA (Universum Film Aktiengesellschaft) en 1917. En ella es concentraven els millors productores, directors, guionistes, actors i tècnics del moment. Així, la indústria cinematogràfica alemanya es va convertir en la segona més poderosa del món, competint pel primer lloc amb els Estats Units. Els gèneres cinematogràfics alemanys es van afermar en quatre temàtiques: cinema espectacular, cinema expressionista i nova objectivitat, i és en este cinema expressionista on enquadrem estos primers films.
En este context d’inestabilitat tant política, econòmica com a social, l’expressionisme alemany cerca l’expressió dels sentiments i les emocions de l’autor més que la representació de la realitat objectiva per la necessitat dels artistes en expressar la seua disconformitat amb la situació existent del país . En aquella època, Alemanya patia els condicionaments imposats pel Tractat de Versalles, els moviments revolucionaris dels anys 1918-1919, l’hostilitat de la burgesia nacionalista i la greu situació econòmica d’eixe període, entre altres condicionants. Així, l’expressionisme alemany revela el costat pessimista de la vida generat per les circumstàncies històriques del moment. El rostre ocult de la modernització, l’alineació, l’aïllament, la massificació, es va fer patent en les grans ciutats i els artistes van creure que havien de captar els sentiments més íntims de l’ésser humà. L’angoixa existencial és el principal motor de la seua estètica. La fi és potenciar l’impacte emocional de l’espectador, distorsionant i exagerant els temes. Representen les emocions sense preocupar-se de la realitat externa, sinó de la naturalesa interna i de les impressions que desperta en l’observador.
Gràcies a estes noves tendències de l’expressionisme alemany, i eixa cerca per la naturalesa interna, va aparéixer el primer monstre en la pantalla gran, concretament, en 1920 amb l’estrena del Golem, dels alemanys Paul Wegener i Henrik Galeen i, basada en la novel·la de l’austríac Gustav Meyrink, publicada en 1915. Heus ací, el primer monstre de la història del cinema. Segurament, els curiosos que es van acostar a aquesta estrena van quedar sorpresos i espantats en descobrir a la primera criatura extraordinària de ficció cinematogràfica, basada en una llegenda jueva del segle XVI. Esta llegenda circulava pel gueto de Praga sobre un superhome d’argila, a qui el rabí Loew, aconsegueix donar vida, a través d’una fórmula màgica amb la finalitat d’ajudar al martiritzat poble jueu, però, contràriament al desitjat pel rabí, el Golem causarà múltiples destrosses i comandes al gueto. Amb una excel·lent ambientació, el Golem va tindre un gran impacte i, va ser el precursor més immediat de la famosa pel·lícula El gabinet del Doctor Caligari, la qual, va constituir un èxit sense precedents.
El gabinet del Doctor Caligari, possiblement, estava inspirada en un cas de criminalitat sexual succeït a Hamburg. La pel·lícula realitzada en 1920 per Robert Wiene narra els monstruosos crims comeses pel mèdium Cessara, sota la influència hipnòtica del pervers Doctor Caligari, qui exhibia al seu somnàmbul en el carro amb el qual recorria les ciutats alemanyes en feria. Per primera vegada en la història del cinema de terror, la truculenta anècdota de Caligari es recolzava totalment en els extraordinaris i retorçats escenaris, que sense cap dubte influïen en l’espectador. Gràcies a aquesta escenografia, finestres en forma de fletxa o ximeneres retorçades, entre altres, s’aconsegueix crear en l’espectador una sensació inquietant, com una atmosfera amenaçadora. Esta obra mestra del cinema expressionista alemany tenia com a objecte de crítica l’autoritat que va espentar a la nació alemanya cap a la guerra. No obstant això, esta intenció no es va apreciar en el seu moment i va quedar tan sols com un film de terror, més ben dit, com un model dins del gènere, una de les més grans pel·lícules de terror de l’era del cinema mut. La pel·lícula també va ser una de les primeres a introduir l’ús de les retrospectives o flashbacks al cinema.
No obstant això, si parlem d’expressionisme alemany no podem deixar de referir-nos a l’aterridora i popular Nosferatu (1922), de FW Murnau, considerada com un clàssic indispensable per a tots els amants d’este gènere. La pel·lícula va ser una adaptació no oficial de la novel·la Drácula de Bram Stocker, qui va recopilar les llegendes de vampirs que envaïen diverses zones d’Europa de l’est. Encara que alterant els personatges de Stoker, la seua vídua va aconseguir que es reconeguera l’autoria, i va obtindre una ordre judicial per a destruir els negatius i totes les còpies de la pel·lícula. No obstant això, gràcies a les còpies distribuïdes en la resta del món Nosferatu no va viure la seua total desaparició per sort dels amants d’este gènere.
Nosferatu va ser el primer film europeu de vampirs, i encara hui ofereix una excel·lent i terrorífica actuació de Max Schereck com el Comte Orlok. La llegenda entorn del protagonista, Max Schereck, ha sigut sempre una incògnita. De fet, el seu cognom Schereck, que en alemany significa terror, és possible que fora un pseudònim, ja que fins i tot hui dia i després de la desaparició de l’actor en finalitzar el rodatge de la pel·lícula, es teoritza que va ser el propi Murnau l’intèrpret , o que Max Schereck anara en veritat un autèntic vampir. El poder de la pel·lícula de Murnau radica fins i tot en la pròpia imatge que es mostra del vampir, que res té a veure amb els clixés que al llarg de la història del cinema han girat al voltant del personatge . Sens dubte, Nosferatu és una autèntica obra mestra de l’expressionisme alemany , carregada d’una atmosfera meravellosa, capaç de manipular les emocions que desitja crear a colp de cambra. No espanta tant pel que mostra com per tot el que suggereix . Però, de moment, no volem revelar-les més d’esta magnífica pel·lícula que en una altra ocasió analitzarem més detingudament.
En este recorregut, un altre dels primers monstres que no pot faltar és el famós Doctor Jekill . Tot aficionat al gènere de terror ha vist una o diverses de les diferents adaptacions cinematogràfiques de la famosa novel·la L’estrany cas del dr. Jekyll i Mr. Hyde de Robert Louis Stevenson. No obstant això, van anar també els alemanys els qui van decidir llevar-la a la pantalla, i és que el desdoblament de la personalitat ha sigut un dels temes predilectes entre els realitzadors. Va ser el propi Murnau qui es va atrevir per primera vegada en llevar al cel·luloide esta aterridora història plena de perversitat. De nou, igual que ocorreguera amb Nosferatu, es va canviar el número als personatges. Si Nosferatu es va deslliurar de la destrucció, no va tindre la mateixa sort Schrecken , títol del rodatge, o també titulada Der Januskopf – Eine Tragödie am Rande der Wirklichkeit, que per desgràcia no se sap que pervisca cap còpia. La pel·lícula va ser rodada entre febrer i març de 1920, i es va estrenar a Berlín el 26 d’agost d’este.
L’estrany cas del dr. Jekill i Mister Hyde ha terroritzat a milers d’espectadors, i és que sens dubte, la malèfica història del doctor Jekill, qui reuneix totes les seues perverses inclinacions en la figura del misteriós Hyde, ha comptat amb diverses versions cinematogràfiques, la majoria d’elles, esborronadores . No obstant això, de totes elles cal destacar les interpretacions de Conrad Veidt i John Barrymore, respectivament, els qui mantenen en terrorífic suspens a tot espectador.
Dels vampirs i el doctor Jekill passem a les figures de cera com el film de l’home de les figures de cera (1924) de Paul Leni. Dones Wachsfigurenkabinett compte la història d’un jove escriptor que accepta un anunci per a escriure històries al voltant de les figures que s’exposen en un gabinet d’estàtues de cera com les del sultà Harun en el Raschid, el tsar Iván el Terrible i el mateix Jack, l’esbudellador. Estes tres figures de cera cobraran vida i reproduiran els crims dels personatges que representen, en una processó d’atrocitats que se serveix amb un estil basat en l’excés.
Finalment, en este periple sobre les principals i primeres pel·lícules de terror, no podem oblidar Les mans de Orlac, un film de Robert Weine, i basat en la novel·la de Maurice Renard, que va llançar, definitivament, a la fama al gran actor Conrad Veidt.
Orlac, un pianista famós, perd totes dues mans en un accident de tren. Els metges decideixen trasplantar-li les mans de Vasseur, un assassí condemnat a mort. L’operació és un èxit, però des d’eixe moment el pianista comença a veure’s embargat per impulsos criminals. Té malsons i ve el rostre d’un home que creu que es Vasseur. La pel·lícula presenta com a gran dramatisme la lluita entre el poder que emana de les seues mans, i la força de voluntat del pianista. Orlac sent que les mans han pres el control de la seua consciència.
Estes primeres pel·lícules van ser les pioneres en el gènere de terror i van inspirar, i inspiren, a altres tantes que vendran. Gaudeixen del cinema!! I per descomptat, gaudeixen dels llibres!!
Escrit per Arantxa Carceller Genovés per a l’extingida revista Los ojos de Hipatia
