A uns dies de la famosa nit d’Halloween, o Nit de bruixes, volem parlar de l’origen d’este dia i d’algunes de les seues peculiaritats. Halloween prové de l’anglés antic, i significa “vespra de tots els sants”. Al llarg d’eixa nit, se succeiran nombroses festes de disfresses, els colors predominants seran taronja, negre i morat i, moltes cases es decoraren amb la Jack-o’-lantern, mentre els xiquets eixiran als carrers per a jugar a truc o tracte. Uns altres, potser aprofiten per a contar històries de por al voltant del foc crepitant d’una foguera, o visiten cases encantades, i si els agrada la senzillesa, optaran per gaudir de bones pel·lícules o llibres de terror.
La nit d’Halloween, també coneguda com a Nit de Bruges o Nit de Difunts, és una festa d’origen cèltic que se celebra principalment a Irlanda, els Estats Units, el Canadà, el Regne Unit i en països no anglosaxons com Mèxic i Colòmbia a la nit del 31 d’octubre. El seu origen hem de situar-lo en la festivitat cèltica del Samhain i la festivitat cristiana del Dia de Tots els Sants. Molts pensen que és una festa tradicional dels EUA però la veritat és que va arribar Amèrica del Nord a conseqüència de la gran fam irlandesa de 1840, per tant, van ser els propis immigrants irlandesos els qui van exportar esta festivitat a terres americanes.
En la tradició cèltica, el Samhain se celebrava al final de la temporada de collites i, era considerada com l’any nou celta que començava amb l’estació fosca. Els antics celtes creien que la línia que uneix a este món amb l’altre s’estrenyia amb l’arribada del Samhain, permetent als esperits (tant benèvols com malèvols) passar al món dels vius. Els ancestres familiars eren convidats i homenatjats mentre que els esperits nocius eren allunyats. Es creu que l’ús de vestits i màscares es deu a la necessitat d’espantar als esperits malignes. El Samhain també era un moment per a fer balanç dels subministraments d’aliments i el bestiar per a preparar-se per a l’hivern. Les fogueres també van exercir un paper important en les festivitats. Cada casa encenia una foguera en la ximenera, i a ella es llançaven els ossos dels animals sacrificats.
Quan va tindre lloc l’ocupació romana dels dominis cèltics la festivitat va ser assimilada per estos. Encara que ja se celebraven els últims dies d’octubre i primers de novembre una festivitat coneguda com la festa de la collita en honor a Pomona (deessa dels arbres fruiters), es van mesclar totes dues tradicions. Les pomes eren molt populars i prompte van formar part de la celebració.
Posteriorment, amb la instauració i predomini del cristianisme sobre les religions paganes, els Papes Gregori III i Gregori IV van intentar suplantar-la per una festivitat cristiana, el nostre Dia de Tots els Sants, que va ser traslladada del 13 de maig a l’1 de novembre.
La festivitat arriba als Estats Units
En 1840 esta festivitat va arribar als Estats Units gràcies als immigrants irlandesos. De fet, van ser ells els qui van difondre el costum de tallar els «Jack-o’-lantern» (carabassa gegant buida amb una vela dins), inspirada en la llegenda de Jack el Gasiu. No obstant això, la festa no va començar a celebrar-se massivament fins a 1921. Eixe any es va celebrar la primera desfilada d’Halloween a Minnesota i després li van seguir altres estats. La festa va adquirir una progressiva popularitat en les següents dècades.
La internacionalització d’Halloween es va produir a la fi dels anys 70 i principis dels 80 gràcies al cinema i a les sèries de televisió. En 1978, s’estrenava als EUA i en el món sencer La noche de Halloween, de John Carpenter, una pel·lícula ambientada en la vespra de Tots els Sants que va suposar una referència per al cinema de terror.
Halloween actual
Hui dia Halloween és una de les dates més importants del calendari festiu estatunidenc i canadenc. Alguns països llatinoamericans, coneixent encara esta festivitat, tenen les seues pròpies tradicions i celebracions eixe mateix dia, encara que coincideixen quant al seu significat: la unió món dels vius i el regne dels morts. El fet que esta festa haja arribat fins als nostres dies és, en certa manera, gràcies a l’enorme desplegament comercial i la publicitat engendrada al cinema estatunidenc.
Truc o tracte?
Originalment, el Truc o tracte era una llegenda popular d’origen cèltic segons la qual no sols els esperits dels difunts eren lliures de vagar per la Terra la nit d’Halloween, sinó tota classe d’ens procedents de tots els regnes espirituals. Entre ells hi havia un terriblement malèvol que deambulava per pobles i llogarets, anant de casa a casa demanant precisament «truc o tracte». La llegenda assegura que el millor era fer tracte, sense importar el cost que este tinguera, perquè de no pactar amb este esperit (que rebria el nom de Jack O ‘Lantern, amb el qual es coneixen a les tradicionals carabasses d’Halloween) ell usaria els seus poders per a fer «truc», que consistiria a maleir la casa i als seus habitants, donant-los tota classe d’infortunis i malediccions. Com a protecció va sorgir la idea de crear en les carabasses formes horribles, per a així evitar trobar-se amb aquest espectre.
En l’actualitat, els xiquets es disfressen per a l’ocasió i passegen pels carrers demanant dolços de porta en porta. Després de trucar a la porta els xiquets pronuncien la frase «truque o tracte», «truc o dolç» o «entremaliadura o dolç». Si els adults els donen caramels, diners o qualsevol altre tipus de recompensa, s’interpreta que han acceptat el tracte. Si per contra es neguen, els xics els gastaran una xicoteta broma, sent la més comuna llançar ous o espuma d’afaitar contra la porta. El recorregut infantil a la recerca de llepolies probablement enllaç amb la tradició neerlandesa de la Festa de Sant Martí.
A Mèxic existeix una versió denominada Calaverita en la qual els xiquets pregunten em dona vosté el meu calaverita? en lloc de Truc o Tracte? referint-se a un dolç amb forma de calavera.
Jack El Llanterna
Un Jack-o’-lantern (llanterna de Jack) és una carabassa tallada a mà, que tots associem a la nit d’Halloween. Presa el seu nom del fenomen natural conegut com a foc fatu. Per tota Irlanda i Gran Bretanya existeix l’antiga tradició de tallar fanals a partir de vegetals, particularment d’unes certes varietats de naps i remolatxes. No obstant això, no va ser fins a 1837 quan el terme Jack-o’-lantern es va aplicar als fanals fets amb vegetals, començant estos a associar-se específicament a Halloween a partir de 1866. Així i tot, esta connexió entre el Jack-o’-lantern i Halloween no es va originar a Irlanda o Gran Bretanya, sinó a Amèrica del Nord. A més, quan va ser transmesa esta tradició als EUA, no existia una plantació de naps o remolatxes, però en canvi hi havia un excés de carabasses, per la qual cosa els Nord-americans van decidir prendre esta hortalissa per a fer les Jack-o’-lantern.
El significat de la Llanterna de Jack el trobem en un vell relat popular irlandés que parla de Jack, un peresós però astut granger que va usar una creu per a atrapar al Diable. Una de les versions conta que Jack va enganyar el Diable fent-li pujar a una pomera, i després va posar ràpidament creus al voltant o va tallar una creu en el tronc, perquè el Diable no poguera baixar.
Una altra versió del mite diu que Jack estava sent perseguit per alguns vilatans als qui havia robat quan es va trobar amb el Diable, qui li va dir que havia arribat el moment de la seua mort. No obstant això, el lladre va retardar la seua sort temptant al Diable a castigar els vilatans que el perseguien al·legant que eren fidels a Déu. Jack li va dir al Diable (qui podia adoptar qualsevol forma) que es convertira en una moneda amb la qual pagaria pels béns robats; després, quan la moneda/Diable desapareguera misteriosament, els vilatans barallarien entre si per a esbrinar qui li l’ha robada. El Diable va accedir a la proposta: es va convertir en una moneda de plata i va saltar al sac que Jack portava, només per a trobar-se al costat d’una creu que el lladre havia també robat en el llogaret. Jack va tancar bé la bossa i la creu va privar al Diable dels seus poders; i així ho va atrapar. En tots dos mites, Jack només deixa anar al Diable quan este accedeix a mai emportar-se la seua ànima. No obstant això, quan Jack va morir ni va poder pujar al cel ni baixar als inferns. Jack no tenia on anar. Es va preguntar com podria veure on anava, ja que no tenia cap llum, i el Diable li va llançar, a mode de burla, una brasa que mai deixaria de cremar amb el foc de l’infern. Jack va buidar un dels seus naps (el seu menjar favorit), va posar la brasa en el seu interior i va començar a vagar eternament i sense rumb per tot el món per a trobar un lloc on finalment descansar. Llavors va passar a ser conegut com a Jack of the Lantern (“Jack la llanterna”), o Jack-o’-Lantern. La llanterna de Jack a Irlanda i Escòcia era un nap tallat amb la suposada cara tenebrosa de Jack, que solien col·locar en les finestres per a espantar al diable i a tot esperit maligne de les seues llars.
Més enllà del pintoresc d’estes llegendes, el terme Jack-o’-lantern es va referir originalment a un vigilant nocturn, o home amb fanal, sent conegut el seu ús a partir de mediats del segle XVIII, i més tard es va aplicar al fenomen dels focs fatus. A Labrador i Terranova, tant els noms “Jacky Lantern” i “Jack the Lantern” es refereixen als focs fatus en comptes de la carabassa tallada.
Ja saben, la nit de bruixes no obliden la seua truc o tracte?
Artículo escrito por Arantxa Carceller Genovés para la extinguida revista Los ojos de Hipatia
